En Marcel era un pastor de bestiar boví i oví que vivia dins una caseta construïda a una marjada de la muntanya atapeïda d’avets que teníem ben en front de ca nostra, a Tarascon-sur-Ariège Tothom li tenia por per mor del seu aspecte de gegant del bosc com els que existeixen als contes de Perrault. Era un home solitari i enigmàtic, no li coneixien cap parent només sabien que venia d’un poble veïnat i que sa mare havia mort en donar a llum aquell ésser que ja va néixer gegantí. La meva germana i jo teníem una gran amistat amb ell, gens de por ens feia perquè malgrat les seves trossades imponents i la seva lletjor, tenia la mirada dolça i tendra com la dels seus anyells a més d’un tracte exquisit. Sabíem que sofria per culpa de l’actitud d’aquesta ruralia tancada i cruel que el rebutjava. Ell sempre estava agraït quan pujàvem a veure’l i ens deia que érem el raig de sol que conhortava el seu cor ferit per la soledat. Tota la seva existència havia transcorregut a la muntanya contemplant la natura, vivint en harmonia amb ella i caminant pels senders plens d’ocells, de flors, de fonts i de llibertat. No es va casar, ni va tenir fills i amb un profund sospir ens deia que era el seu destí i que el bosc i els seus habitants eren el seu regne. Un dia d’estiu que l’havíem anat a veure ens parlà de Pan, aquell Déu de la mitologia grega que era tan lleig com ell i que sa mare en veure’l va fugir. Tenia petites banyes i peus de cabra. El seu suposat pare Hermès, el dugué a l’Olimp on es convertí en el Déu dels pastors i company de les nimfes del bosc quan ballaven.
Nosaltres estàvem embadalides amb aquesta llegenda i badàvem ulls com a plats en sentir en Marcel que posava un gran entusiasme relatant la història de Pan que deia, era el seu protector admirat: –“Pan era un Déu alegre i renouer, com jo, vivia a llocs salvatges, boscos, muntanyes o esbarzers espessos. Tenia una agilitat i rapidesa excepcionals per escalar les roques i amagar-se per dormir o vigilar les nimfes i perseguir-les -un somriure polissó s’escapà dels seus llavis gruixuts-. Un dia una d’elles de nom Syrinx que Pan desitjava més que cap altra, es transformà en canya per escapar de les seves sol·licituds. Però ell ensamblà les canyes i fabricà un flabiol que en tocar-lo emetia melodies divines. D’aquí ve el nom de Siringa per designar el flabiol de set canons. -Ho recordareu filletes?”- Ens va dir. I tant que ho hem recordat! Aleshores va afegir: “ – I quan Pan s’apareixia als humans els provocava terror, més ben dit pànic, una paraula que vol dir, el terror provocat per Pan, pànic. Ho enteneu! És just el que sent la gent del poble en veure’m”- afegí amb una trista resignació. A nosaltres ens sabia greu i quedàvem admirades i atordides davant la seva bondat i davant tanta saviesa, jo només tenia nou anys i la meva germana onze. Gràcies a aquell ésser tan singular i injustament marginat per la ignorància, descobrírem històries de la Mitologia grega. També amb ell ens assabentarem de l’existència de Virgili aquell poeta llatí nascut l’any 70 i mort l’any 19 abans de Crist i de les seves “Geòrgiques”, un tractat d’agricultura escrit en versos del qual en Marcel era capaç de recitar pàgines senceres de memòria: un llibre dedicat al cultiu dels cereals i de la vinya, a la ramaderia i a les abelles. Però també un tractat sobre temes més profunds com ara: guerra, pau, mort, resurrecció i una ampla reflexió sobre la bellesa i al mateix temps fragilitat del món. Eren unes autèntiques classes magistrals, encara avui amb la meva germana recordam aquell home entranyable i la sort, de què aleshores no érem conscients, d’haver-lo conegut.
Perquè a més de la seva sorprenent erudició, era hàbil amb les seves mans. Durant l’hivern on els animals quedaven als estables i sestadors, es dedicava a la escultura. Esculpia dins el llenyam de castanyer abundant a la regió tota classe d’animals del bosc. La meva germana encara conserva un subjecte- llibres representant dos bocs d’una gran bellesa i precisió en els detalls. Amb el producte de la venda de les seves creacions passava l’hivern sense penúries.
Un record inoblidable d’aquell personatge extraordinari, de caràcter noble i bondadós, que va patir la incomprensió i la ignorància cruels d’una societat de muntanya una mica salvatge allunyada per la seva orografia agresta de la resta del món.
