ULLS PER LLEGIR
Enfonsats
Farà uns deu anys que vaig llegar el llibre. Ara ho he tornat a fer. Mentre escric això escolt la Sinead O’Connor tot cantant The butcher boy. Si us animeu a llegir la novel·la entendreu el perquè d’aquesta banda sonora. Estic parlant de Los Hundidos de Daniel Mendelsohn. No he pogut esbrinar si hi ha traducció al català.
Aquest llibre comença amb la història d’un noi que creix en una família colpejada per la tragèdia: sis dels seus membres van desaparèixer a Europa durant la segona guerra mundial. Molts anys més tard, a partir del descobriment d’unes cartes que el seu avi va rebre el 1939, Daniel Mendelsohn decideix seguir la pista d’aquests parents enfonsats durant l’extermini nazi.
Aquesta història real és al mateix temps llibre de memòries, reportatge, narració de misteri i recerca detectivesca, i explora brillantment la naturalesa del temps, de la memòria, la família i la història.
Segons explica Mendelshon a una entrevista: “Vaig créixer en una família marcada pel fantasma d’una desaparició, la del meu oncle avi, la seva dona i les seves quatre filles adolescents. Hi havia un sentiment de culpa familiar perquè el meu oncle avi demanava ajuda des de Polònia i no va ser correspost”. “He volgut deixar d’evitar el passat i acudir al seu mateix centre per esbrinar què va passar”.
Aquesta recerca porta a l’autor a dotze països diferents de quatre continents per a la fi desembocar a la petita ciutat ucraïnesa on tot va començar. Allà descobrirà la resposta al misteri i s’adonarà que mai res és el que assembla. Que hi ha una gran distància entre els esdeveniments que vivim i la manera com els contem.
És evident, llavors, que no ens trobem davant un llibre purament d’aventures ni tampoc davant una recopilació de documents, de fet rere la recerca de Mendelshon hi ha una profunda meditació moral sobre els nostres vincles amb el passat. No debades l’autor, en l’entrevista que abans he esmentat, va traçar un paral·lelisme entre la seva tasca i la recuperació de la memòria democràtica que, entre milers d’entrebancs, associacions de la societat civil tracten de portar a terme a l’estat espanyol.
Perquè de fet d’això parlem, d’un passat que no ens podem permetre oblidar, d’una història que és la nostra, que ens explica i ens defineix. L’oblit és el pitjor pecat. L’oblit és la segona mort dels “enfonsats”. L’oblit és la traïció última a qualsevol ideal de justícia.
La primera vegada que vaig llegir el llibre no me’n vaig adonar, però ara mentre el rellegia tot el temps tenia una mena de desassossec, un mena de sensació que em deixava quelcom sense tenir en compte. A la fi he aconseguit identificar quina era la referència que em mancava. De cop he pensat en la meva estada a Cracòvia i la aclaparadora visita al camp d’extermini d’Auschwitz i ho he tingut clar: Els enfonsats i els salvats de Primo Levi. No sé si Mendelshon tenia al cap l’obra de Levi a l’hora de titular el seu llibre, el que sí sé és que ambdós parteixen de la mateixa premisa: la importància de la memòria.
Mendelshon reflexiona sobre la seva vida de jueu americà absolutament assimilat per anar, passa a passa, descobrint que rere el silenci hi ha dolor, resignació, ràbia, confusió…i que cal trencar el silenci perquè la vida tingui un veritable sentit. Així és ben significativa la cita de Proust que encapçala el llibre, és de fet una declaració de principis:
“Quan passem d’una certa edat, l’infant que vàrem ser i l’ànima dels morts dels que provenim venen a llençar-nos a grapats els seus béns i desventures”.
Per l’ànima dels nostres morts i per l’infant que vàrem ser Mendelshon en demana que mai oblidem.
Eduard Riudavets
