Darrerament quan llegeixo, em passa quelcom molt estrany: si un dels personatges explica que toca a algú altre… se’m fa rar, i me’ls imagino mantenint les distàncies. No m’agrada gens haver normalitzat la nova normalitat.
Aquest pensament el vaig publicar al meu mur de Facebook i va donar peu a un debat compartit entre els meus amics i jo. La Marta deia que li passava el mateix, però amb les pel·lícules, quan veia que s’abraçaven. A la Neus li va fer pensar en tots els petons que no ens hem pogut fer durant aquests mesos, amb amics, amb amants… i proposava que, quan tot això acabi, ens els projectin a una pantalla, com a l’escena de Cinema Paradiso, on el Totó veu tots els petons que han estat robats.
Arran d’aquest intercanvi de sensacions i propostes, jo vaig dubtar si podien ser recuperats, tenir una espècie de llibre de comptabilitat, on anar apuntant els petons que tens ganes de fer, i queden només en això, no arriben a materialitzar-se. Va haver-hi més idees: la de la Pepi que deia d’acumular-los, o la d’en Juan que proposava celebrar una festa, un cop la situació ho permeti, la festa dels petons acumulats! En Benjamí va trobar que potser sí que són recuperables.
Porto dies pensant en tot això, i he arribat a la conclusió que els petons, com les abraçades, o moltes de les coses boniques que ara estem deixant de fer, de compartir, no són recuperables, segons el meu parer.
Les mostres d’afecte no es poden forçar. Són fruit d’una situació, d’un moment, acompanyen a un estat d’ànim concret. De petits aprenem a fer petons i abraçades, amb la nostra parella construïm tot un llenguatge de carícies i moments íntims, dins el grup d’amics no saludem a tothom de la mateixa manera, inclús a cada nucli familiar les mostres d’afecte són diferents. Un infant, a mida que es va fent gran, necessita menys petons, menys mostres de contacte per part dels seus pares; no sé si perquè aquest ‘dipòsit’ l’anem omplint amb l’amor d’un cercle de persones més gran, potser per vergonya o trobar-nos creant un nou cercle d’intimitat, o simplement perquè ja no necessitem la mateixa quantitat.
Definitivament, tots els petons i les abraçades que m’hagués agradat fer durant el confinament es van perdre. He recuperat molt del temps perdut, sí, però ni el moment era el mateix, ni el sentiment.
Tornant al debat que vam tenir per la xarxa social amb els amics, m’apunto a la festa dels petons acumulats! Una cosa és que cregui que no són acumulables, ni recuperables, i una altra molt diferent que vulgui perdre’m una celebració on hi hagi barra lliure de mostres d’afecte amb persones a les que estimo, molt.
