PEDRAULES: Tiranya (499)

Els entesos en meteorologia i en construccions marítimes deien que no aguantaria quan es va construir. Que vindria una llebetjada i s’ho enduria tot. Dit d’una altra manera, no era apte com a refugi d’embarcacions. No els mancava raó. El petit port de Cala Galdana, amb una anca a Ciutadella i l’altra al municipi de Ferreries, ha aguantat com un nan valent encara que temporals de sud-oest com el d’aquest passat dia dos d’octubre l’han posat a prova.

Castells a l’horitzó allà on els dies clars hi hauria d’haver la magnífica illa de Mallorca i les seves, tot és relatiu i a mercè de les comparances, altes muntanyes de la serra de Tramuntana. L’aigua arriba fins a la zona de les dutxes i de l’ambulatori dels socorristes de Cala Galdana i, les ombrel·les de palla, erectes com bolets de tardor, aguanten les envestides amb un silenci indiferent. Un surfista de cabells llargs, rebulls i encarcarats de sal es prepara enfundat en neoprè tot aprofitant la torre de vigilància per estalonar-hi la planxa de surf.  Entra dins l’aigua i va encarant les trencades a la recerca de la gran onada –les tres Maries em sembla que en diuen- provinent de l’horitzó; una retxa que s’assembla cada minut que passa a una sopa freda víctima d’una diabòlica ebullició.

Impressiona i posa en un embolic. Com pots transmetre la potència de l’espectacle sense quedar-te curt? Has de posar l’èmfasi en la sensació d’amenaça i en la por reflectida en els ulls. Les fotos i els vídeos no imposen tot aquest fantàstic i formidable poder. Els castells es desfan en el mar de la imaginació perquè no t’arriba el calabruix que sala la pell. Els penyals convertits en blancs salts d’aigua. L’aigua de la mar rompent contra l’illot i trobant sortida en el pont natural de la cova que fa de mirador, esclatant amb violència i ocupant el forat fosc d’una blanca sabonera que es torna a convertir en aigua i davalla per les escales per tornar, una altra vegada, a la platja, al mar immens. Saps, amb  tota seguretat, que si t’amollessin entre els castells, una mica més enllà de les boes que la tempesta de llebeig acabarà desfent, no sobreviuries. La possibilitat de la mort, encara que es mogui en el temps del condicional, de la hipòtesi per tant, no és captada, no és captat, mai per la mirada del fotògraf aficionat, del pintor de diumenge, de l’escriptor principiant perquè no es troba en el terreny físic, només transita en el de la imaginació.

És al riu on s’intueix el drama quotidià. El nivell de l’aigua ha pujat i frega amb el llom d’esqual el petit pont de fusta. Un grup d’amos de barques sembla vetllar les embarcacions que han estat lligades als norais de banda i banda de riu amb dos caps. Semblen orar. Practicar un ritual. El veredicte és conseqüència de l’esperit dramàtic i narratiu que duu a dins tot navegant, encara que sigui de vorera de la mar: “he vist llebetjades més fortes, més intenses”. Jo, no. Tal vegada som capaç de recordar-ho o no era sensible a aquests embrutiments de la mar a pesar d’haver tingut barca familiar amarrada a aquest petit port quan era més fràgil i fet amb taulons, morts de formigó i plataformes de palets industrials. Ja a la banda de Ciutadella apareix per primera vegada la paraula: tiranya. La fase anterior a la temuda rissaga. No arriba a aquesta categoria però les basculacions de l’aigua del riu empesa per la mar, aquella barreja deltaica d’aigua salada i d’aigua dolça apta per a les anguiles i els llops, són la principal amenaça per a les embarcacions amarrades. S’imposa la solidaritat i també la professionalitat. Una barca s’ha desfermat i apareix la planxa d’un surfista que es despulla i queda en calçotets per agafar un cap des de la banda de Ciutadella i dur-lo fins a la banda de Ferreries on el lliga al cap en forma de serp d’un norai mentre l’encarregat del petit port controla a bord l’embarcació. El propietari s’ho mira expectant des del moll. Comença a ploure. L’aigua pujarà durant la nit i s’endurà els caiacs de l’hotel riu avall i inundarà els soterranis de la pètria construcció pagant la seva arrogància d’haver estat alçat massa a prop de la mar, de la zona marítima.

Els experts en meteorologia i en construccions portuàries tenien raó. La tiranya, semblant a l’oscil·lació lleugera que provoca l’aranya quan es mou pels fils tensos i vibrants de la teranyina, no arriba a rissaga.

Sopant amb amics i amigues a un restaurant indi de Ferreries la paraula reapareix i ho fa amb aquest significat que ha estat emprat al petit port de riu i de platja de Cala Galdana i que, per aquests vorals del sud, se sol produir per culpa d’una forta llebetjada.

TIRANYA. Moviment de la massa de la mar a l’interior d’un espai tancat que pot crear problemes de turbulències. El poeta menorquí Pere Xerxa va publicar l’any 1982 un llibre de poemes titulat precisament Tiranya al vespre.