Una història aparentment senzilla, tant com ho pot ser una vida. Si és que hi ha vides senzilles. Estic parlant d’ Em tallaré les trenes, de Marialba Revés.
Comencem per conèixer-ne l’argument. Una noia es trasllada des del seu petit poble a la, per a ella, gran ciutat. Va a treballar de criada a una pensió de Lleida. Som als anys seixanta i aquest trasllat suposa molt més que un simple canvi de residència. Perduda enmig d’un món que li és hostil va enfrontant dificultats i, sense mai oblidar els seus orígens, va construint un camí propi superant els entrebancs que simplement el fet de viure comporta.
Us he de confessar que vaig comprar la novel·la per una raó gairebé frívola. El títol em va fer evocar un vers d’una cançó, La cruel guerra brama, de Peter, Paul and Mary, que a la meva adolescència cantàvem sovint en la traducció catalana.
Podria dir que res té a veure la cançó amb la novel·la però no seria cert del tot. Els brams de la guerra encara hi ressonen, només sigui per la voluntat de fugir de l’univers ofegador de la postguerra que la protagonista manifesta. És una anècdota, ho sé. Però em ve bé per dir-vos que malgrat el motiu trivial que m’abocà a llegir-la, no m’he penedit d’haver-ho fet. Em tallaré les trenes ens parla de la quotidianitat, del dia a dia d’una dona, dels quefers i trasbalsos, de les il·lusions, decepcions i lluites que la construeixen com a persona lliure i independent.
Permeteu-me una vegada més una disquisició personal. Els meus avis eren pagesos hortolans, de ben jove ma mare va anar a treballar de criada a la casa dels senyors, els propietaris de l’hort. “Anar llogada” es deia a Menorca, una expressió que ho diu tot. No és estrany llavors que les vivències de la Mercè Alentorn, aquest és el nom de la protagonista, m’hagin resultat properes. Ho insinuava abans: en qualsevol vida hi ha una novel·la.
Però bé, anem una passa més enllà. A Em tallaré les trenes hi ha intriga i misteri, hi ha drama i traïció…però, no són aquests els motius pels quals l’he llegida amb una clara satisfacció. Allò que m’ha engrescat és el retrat d’una dona que exemplifica una època que, malgrat que no ens ho sembli, és encara ben propera.
Així, si bé un dels molts personatges de l’obra amb un parell de frases ens dibuixa el món que els hi pertoca viure, “Nosaltres les dones proletàries, treballadores, somiem en vides pràctiques, bons marits, cases calentes, fills sans i una bona mort”, no és menys cert que la protagonista transcendeix aquest destí i, malgrat que ens asseguri que “la rebel·lia em va agafar de gran” des d’un bon principi fa de la seva lluita per millorar la vida una tasca de superació no per silenciosa menys heroica.
No he dit ni una paraula dels personatges masculins, ho he fet ben conscientment perquè si bé un d’ells –en Joanet- té gran rellevància, per a mi són accessoris i el pes de la narració recau en les dones de la novel·la que, entre fils i agulles, van aixecant les bastides d’una societat millor. Sense escarafalls, sense grans gestos, sense soroll…
“Varen anar passant els dies, els anys, treballant, criant, fent-nos grans. Molt ràpid, quasi un instant fugisser tot plegat. Uns anys plens de vida, la meva vida, la nostra vida”.
Amic Eduard: celebro l’acollida del meu primer llibre, aquest escalf n’és un dels motius pels quals escriure. Una primera novel·la es basteix amb emocions, argument sòlid i molta intuïció. El motiu de fer-la, com tu has ben dit, no es un altre que treure a la Mercè del seu destí de minyona – com farien els clàssics – i dur-la a una vida més volguda. Moltíssimes gràcies 💋.