A la memòria de n’Andreu Genestar i Ed Wall

Divendres passat vam perdre dos bons amics, dues grans persones que cadascun d’ells des de la seva manera de ser van deixar petjada i record permanent per a molts de ciutadellencs i ciutadellenques.

N’Andreu Genestar Sabater, col·laborador del Setmanari El Iris en els darrers 15 anys amb la seva secció “Somnis i Realitats” cada setmana ens enviava la seva reflexió personal, i sempre assenyada, sobre el que passava arreu del món, des de la seva filosofia personal, que era molta i bona.

Persona de fermes conviccions cristianes i familiars, molts el recorden encara pel seu pas per “Correus i Telègrafs”, o per la seva dilatada carrera com actor i director teatral. Sant Miquel va ser el seu “Gran Teatre del Món” i de la vida. Allà formà a generacions i generacions d’actors i actrius que van aprendre d’ell a perdre la por damunt un escenari. Ell també en va ser destacat actor de la Delfí Serra d’Educació i Descans, o de la Dom Bosco, per a citar algunes companyies locals.

Sempre recordarem el seu rallar pausat, la seva aura que respirava tranquil·litat, reflexió i espiritualitat.

El recordarem damunt la seva bicicleta recorrent els carrers de Ciutadella, i també amb la seva esposa Niní, que de segur que ara tornen a anar de la mà pels carrers i places del Cel, perquè és allà on van les bones persones, les persones de pau i bé.

N’Ed Wall era també una persona de pau i bé. Una persona d’etern somriure, positiva sempre malgrat els entrebancs que li va donar la vida i que no van ser pocs. Americà de Philadelphia, enamorat del basquet, de Ciutadella i de la seva família. Un senyor educat, atent, sempre amb unes bones paraules i amb un cor molt més gran que la seva alçada de gegant.

Potser perquè va saber el que realment era una guerra, va participar dues vegades al Vietnam, sabia de la cruesa i la inutilitat d’aquestes. Defensor com pocs de la pau, de les minories i del racisme i xenofòbia que ell mateix va patir, i sempre sense rancúnia, sabent donar la mà i inclús l’altra galta a aquells que en un moment o altre demostraven la seva intolerància i el seu no saber estar.

Som molts els que encara el recordam al “Funky Junkie” fent aquelles meravelloses hamburgueses, tacos, burritos i BBQ Spare Ribs. El seu somriure amb la gorra americana calada, i en els seu anys bons ballant a la pista d’Adagios, on es movia com un deu, impossible d’imitar.

Va ser un ferment defensor de la vida, un lluitador contra les drogues, una persona amb conviccions que sempre, sempre guardava per a tothom, malgrat que aquell dia dins ell no hi hagués humor, un somriure i unes paraules plenes de positivitat.

Andreu i Ed, sempre, sempre, sempre estareu en els nostres records, en els nostres pensaments, i per tant sempre vius, perquè només moren aquells que no deixen petjades i no son recordats, i voltros dos en teniu mil i un de records, d’exemples, de fets, per a estar sempre presents als nostres cors.

El nostre més sincer condol a les seves famílies.