Em diu en Josep Maria que a ell la crisis dels quaranta li ha arribat vint anys després, amb seixanta i pocs. Un bon dia es va adonar que a la seva vida hi faltava quelcom. Amb una bonica família, avi ja de tres néts, persona reeixida en el terreny laboral i una salut envejable, sent una insatisfacció que al parlar d’ ella li fa fer aquell gest que segur podeu visualitzar: el d’aixecar els ulls, sense moure el cap, i posar cara de buscar dins el seu cap, o potser a prop del cor, la resposta.
I l’entenc. Fa un parell d’anys vaig ser conscient de la meva condició de persona no conformista, “Mary, qualsevol que et conegui sap que tu no ets una dona conformista”, vaig sentir com si un mocador invisible em caigués dels ulls! A la meva família sempre m’han considerat com a cul inquiet; potser per la meva manera de mirar i entendre la vida, per la gran curiositat envers ella. Però jo, en canvi, ho veia com quelcom normal, i és que un mateix no veu l’extraordinari en la seva persona, precisament per ser seu i conviure-hi.
Actualment tenir seixanta anys no és sinònim de vellesa, com podria ser-ho fa dècades. Dedicar tota una vida a treballar, sobretot en el cas dels homes de certa edat, quan la criança dels infants era tasca exclusiva de les dones, i ells es passaven el dia fora de la llar, fa que arribat el moment de la jubilació els hi suposi un trauma, un sentiment de buidor els fa despertar i adonar-se que a la vida hi ha moltes més coses que seure davant d’un ordinador, o estar pendent del ritme d’una cadena de muntatge.
Ser inconformista vol dir no tenir mai prou? No; no segons el meu parer. Per a mi l’ inconformisme té a veure amb una sensació de no estar còmode davant d’una situació, o voler quelcom diferent. No sempre fa referència a la quantitat, més aviat a la qualitat. M’explico: estar a una feina on no et sents reconegut (si ets una persona que necessita aquest tipus de reconeixement), una resposta que no t’acaba de fer el pes, i fer més preguntes per a acabar entenent, seguir amb la mateixa parella per costum i no per vibració, tenir gana i agafar un tros de pa dur o torrar-lo i posar-hi sal i oli…
En una època, la que estem vivint des del mes de març, on sembla que l’únic que podem fer es resignar-nos, esperits com el d’en Josep Maria, que li fan qüestionar-se no només el seu present, també tot el que li ha portat fins al seu moment vital actual, crec que són admirables. Voler treure-li més suc a la vida! La nostra conversa va ser dissabte passat; ell prenia un cafè, jo un te, i ens trobàvem després de massa temps sense fer-ho; des de llavors el meu cap dóna voltes a aquest tema.
