Durant el confinament, molts van ser els aplaudiments que es van regalar a sanitaris, metges, personal d’infermeria, de seguretat, de proveïdors d’alimentació, de mercats i supermercats… Mentre elles -i ell-, seguien fent la seva feina en silenci i a l’ombra de l’ull públic. Sense aplaudiments. Sense reconeixements. O, almanco, més enllà dels habituals. Són les treballadores familiars de l’àrea dels Serveis Socials de l’Ajuntament. Un grup de dones -i en Miquel- que es dediquen a anar a les cases de Ciutadella on una persona necessita els seus serveis. Moltes d’aquestes cases, on viuen persones majors, algunes fins i tot sense família. Però també llars on es necessita una mà d’ajuda per una persona que té un grau de dependència a causa d’una malaltia o un accident. Duran el confinament, han passat por, com tothom. Però ho han tret de la millor manera que han sabut. I ara ja han tornat a agafar unes rutines dintre de la famosa nova normalitat.
Què ha de tenir un treballador familiar per ser realment un treballador familiar?
Vocació total i absoluta per damunt de tot. Però també paciència, assertivitat, creativitat per resoldre problemes, empenta per solucionar-los, cap fred per fer front a situacions delicades, ser resolutius, molta empatia per tractar amb les famílies. I amor. Són algunes de les qualitats que els dos grupets amb els quals hem pogut rallar -per seguretat sanitària no deixen que s’ajuntin tots alhora- extreuen de la seva feina.
La coordinadora del Servei d’ajuda a domicili, Marta Puig, i la directora de Serveis Socials, Cristina Mercadal, rallen amb orgull d’aquest equip de 20 persones, que són les encarregades d’atendre les necessitats socials a les aproximadament 120 cases que van. Durant aquest 2020, Pugi remarca “la dificultat que hem patit, perquè hem hagut de reorganitzar el servei de dalt a baix en molt poc temps. Mentre tots estàvem confinats, les treballadores familiars han seguit sortint de casa seva, fent la seva feina amb el material que podíem aconseguir d’allà on fos -perquè al principi va faltar material de protecció i també protocols d’actuació. Així que ells i ell anaven a les cases més vulnerables a fer el que ja feien de la millor manera possible. Més en una situació en què molts dels usuaris dels serveis van quedar-se sense Centre de dia, sense visites familiars, sense sortir al carrer a caminar… la salut és molt més que no tenir una malaltia. I totes elles i ell eren els encarregats de donar també una mica d’alegria, de donar suport i companyia, a banda d’ampliar el servei amb necessitats com anar a fer compres o anar a visitar a persones que ni tan sols eren dintre del servei, però que eren totes soles”.
N’Esther Calafat, n’Esperança Torres, na Cedes Capó, N’Esther Caules, na Rosa Sans, en Miquel Cortés, na Clara Canals, na Paqui Martínez, i na Paqui Vilches -una representació dels 20 que formen el servei -són una part indispensable, com bé sap na Marta, la seva coordinadora, dels Serveis Socials de Ciutadella. Són els “àngels” del servei, tot i que asseguren que la categoria de “sants”, per la paciència, també és adequada.
“Feim de psicòlogues cada dia, però també de lampistes, de metgesses, d’electricistes…del que faci falta!”, comenten. Estimen la seva feina. I donen el que sigui perquè surti el millor possible.
Fer de treballador familiar durant el confinament: un repte encara major
El confinament i les primeres setmanes d’estat d’alarma van ser dures. “Al principi ens vam haver d’inventar mascaretes fetes amb els peücs. Però passat un temps ens hem adaptat, ha arribat material i ja hem agafat rodatge”. La tasca que desenvolupen amb persones amb alt risc de patir si emmalalteixen de COVID-19, va fer que anessin més alerta que mai. Però no amb por. “Vam estar més contentes que mai de poder ajudar a aquestes persones dependents i les seves famílies, tot i que era molt estrany sortir al carrer i no trobar-te ningú més que la policia que passava de tant en tant. Estavem acostumades a fer una trobada periòdica per contar-nos, ajudar-nos i intercanviar consells. I ara no ho podem fer. És el que més enyoram”, diuen. També els va tocar assumir responsabilitats d’altres professionals que, a causa de les restriccions, no podien entrar a les cases dels usuaris. Així va ser com es van veure fent compres, canviant bombetes, fent arranjaments de cisternes de WC amb el què tenien a mà. “La inventiva es va disparar. Vam haver de tirar d’imaginació per fer-lis la vida més fàcil, a banda de donar els serveis habituals. Ben igual que ens va passar quan vam quedar 3 dies sense llum a causa del cap de fibló”. Però deixen molt clara una cosa: “és molt important l’atenció higiènica que dones, però sobretot la companyia i l’escolta. Seure una estona devora aquell usuari o usuària significa donar-li vida”.
Una feina de dones?
Dintre del grup format per dones, destaca en Miquel, l’únic home que fa feina com a treballador familiar. I ell mateix es fa una pregunta que repeteixen les seves companyes: “Com és que som l’únic home que estic al servei? Jo no puc ser especial. Crec que la sensibilitat que jo puc tenir envers les persones que tenen necessitats, no me crec que sigui l’únic. Hauríem de mirar com és que no hi ha més homes que no es dediquen a cuidar dels altres. Sé que l’educació i la cultura encara arrossega l’estigma que és la dona la que ha de cuidar dels malalts”. Les seves companyes asseguren que la sensibilitat, la manera de fer i els consells d’en Miquel són exactament els mateixos que tenen elles. El gènere, en aquest cas, es deixa de banda en favor del que realment és important: cuidar el millor possible dels usuaris del servei.
I fer-ho, a més, en condicions variables, on s’han d’adaptar a les realitats de cada casa. És precisament en Miquel qui posa l’èmfasi en aquest aspecte del servei. “Quan fas feina a un geriàtric, hi ha uns materials, uns protocols i unes maneres d’actuar establertes. Però anar a fer feina a cases és un molt totalment diferent. I t’has d’adaptar al què trobes en cada cas per fer-ho el millor possible”.
Na Marta Puig, la coordinadora, ho resumeix així. “Són molt bones -i bons-professionals perquè els hi agrada la seva feina. Veuen molt més enllà de les feines rutinàries i saben copsar les necessitats també emocionals dels usuaris als quals visiten. Diuen que no hi ha ningú indispensable. Però quan ens falta alguna d’elles o en Miquel, jo plantejo si aquesta frase és real, perquè per mi queda demostrat que no és així”.
