Alguns manifesten que l’Església no trepitja terra ferma, mira cap a una altra part, no s’adona de la vida real i ha perdut el missatge i els ideals del seu fundador. Tot són opinions que hem de considerar i escoltar amb respecte.
En aquesta hora actual no és fàcil passar d’una Església valorada i respectada per molts, a una Església que s’ha de guanyar el valor i el respecte, cada dia, en cada ocasió. No és fàcil passar d’una Església missionera a una Església que, com sempre i sobretot, s’ha d’aplicar a ella mateixa la missió, l’anunci de la Paraula, la conversió, i la crida a respondre adequadament a la realitat actual. És aquesta una hora il·lusionant on tots els qui valoram i respectam l’Església ens hem de demanar quina és la nostra responsabilitat des de la crida, des de la vocació que hem rebut.
Des de l’inici del 2003 som Rector del Seminari de Menorca, i dia 8 de desembre celebràvem el Dia del Seminari. Quan un es decideix posar-se davant l’ordinador per escriure alguna cosa tot tenint present l’encàrrec que ha de viure amb responsabilitat a favor de l’Església i la jornada que es celebra, tanca els ulls i deixant parlar al cor es deixa sorprendre. Avui, sorprès pel que el cor m’insinua, em sent cridat a deixar per escrit algunes de les meves reflexions sobre les benaurances que viu qualsevol jove que decideix formar-se com a seminarista i discernir, pas a pas, la seva decisió. Amb ganes de respondre adequadament a “l’hora actual” i fent cas del cor que en aquests moments em guia, m’inclin per aquestes benaurances:
Feliç el jove que avui:
*A pesar de les dificultats, es sent alliberat interiorment i decideix formar-se essent seminarista tot reconeixent que Déu, sempre necessari, li anirà indicant el camí que ha de seguir.
*Va descobrint la presència de Déu gràcies a l’atenció que presta a tot el que viu i sent. Com un regal, s’ha trobat amb Déu, i, sorprès i agraït, escoltant i aprofundint la seva consciència, confiat pren una determinació que l’anirà esclarint, sense presa, al llarg del temps.
*S’adona de la necessitat d’estar obert als altres i d’aprendre de tots. Tothom, d’alguna manera, li resulta referent per anar fent camí deixant-se guia per l’estel que l’il·lumina en benefici propi i dels altres.
*L’ha colpit interiorment oir i comprovar que tots som útils per alguna cosa i desitja que la seva vida valgui la pena. Per açò, opta per no pactar amb la mediocritat i la indiferència que sent que mai satisfan.
*Es decideix posar en el centre de la seva vida la relació personal amb Déu perquè reconeix que qui no està amb Ell, no el coneix ni pot parlar d’Ell. La pregària es va convertint en ell en una relació que li és no sols necessària, li és vital.
*Escolta, estudia, reflexiona, integra… per a conèixer l’entorn que viu i la identitat i fonament de l’Església i del presbiterat, perquè experimenta, en aquest moment de la seva vida, que les persones necessiten de Déu més que ho manifesten explícitament, i ell desitja ser un estaló on recolzar-se qui cerquen Déu directament o indirectament.
*Aconsegueix cada dia més equilibri entre cor i ment, raó i sentiment, cos i ànima, a fi d’arribar a ser algú més íntegre i lliure per a ben discernir el so de la seva crida.
*Reconeix amb valentia serena el que necessita millorar i dóna gràcies pels dons que descobreix que se li han estat atorgats. Dons, qualitats que té, no per a servir-se d’ells personalment, sinó per a millorar-se i ajudar a millorar a qui en tengui interès i necessitat.
*Sap ser tolerant i comprensiu amb les febleses dels altres i es predisposa a no jutjar i a perdonar, a agrair i a oblidar, a acompanyar i a il·lusionar, a servir i a no ser servit.
Amb ganes de respondre a “l’hora actual”, feliç el jove que opta per a ser íntegre i és fidel no sols a la seva professió sinó també a la seva vocació.
