La prestigiosa revista Time va declarar el 2020 el pitjor any de la història. Encara que d’immediat m’han vingut al cap guerres –la Primera Guerra Mundial, la Segona Guerra Mundial, la Guerra Civil espanyola…-, pandèmies –grip espanyola, pestes negres medievals…-, sequeres africanes –Etiòpia…-, períodes letals de fam –Biafra…-, dictadures –Stalin, Mao, Franco…-, neteges ètniques –els Balcans, Armènia…-, crisis econòmiques mundials, colonialismes despietats –Castella, Bèlgica…-, o genocides –Hitler- a nivell planetari…, no seré jo qui contradigui al prestigiós setmanari que es publica des de l’any 1923 als Estats Units.
Per justificar aquest titular valent, contundent i arriscat introdueix en l’equació un element d’egocentrisme generacional. La gran majoria dels éssers humans del planeta no hem viscut, per exemple, les grans desgràcies que he apuntat unes línies més amunt (l’excepció és la neteja ètnica produïda pel desmembrament de l’antiga Iugoslàvia). Per tant, per la gran majoria del planeta –excepcions lògiques a part com l’esmentada- ha estat el pitjor any de les nostres vides i, per tant també, el pitjor any de la història. La confusió volguda i revelada entre el món i aquest gran jo generacional els empeny a aquesta terrorífica i dramàtica conclusió. Absència de context, el gran problema de la premsa actual. L’animal que és l’ésser humà, després d’apoderar-se del planeta i subjugar la resta d’animals que l’habiten o que l’han habitat i que s’han extingit, fa una segona divisió biològica i distingeix entre els éssers humans vius i els morts i en minimitza el seu patiment convertit en una nebulosa. L’arrogància de l’ésser humà duta a la màxima expressió fins assolir rellevància. Naturalment, aquesta confusió burda, prepotent i volguda ens arriba des del cor de l’imperi americà, com no podia ser d’una altra manera.
2020 ha estat un any nefast, ningú ho pot posar en dubte, però ha estat el pitjor any de la història? No. Per suposat que no. Des d’un punt de vista general de la humanitat, rotundament no. No obstant açò sí que podem reconèixer que ha estat el pitjor any de les nostres vides si ens ho mirem, no com a individus aïllats sinó com a part d’un conjunt que és la humanitat.
A nivell personal m’han passat coses terribles. La mort de coneguts, que apreciava des de la distància, per culpa de la síndrome respiratòria associada al coronavirus, la mort d’un estimat amic –el pintor i professor de la facultat de Belles Arts de Barcelona Pep Montoya (1952-2020)- per culpa de la mateixa causa, la mort de moltes persones a nivell local, nacional i internacional per culpa també de la maleïda malaltia; sobretot als geriàtrics i a les residències on havien d’estar vigilats, cuidats i segurs. O la censura rebuda i l’atac a la llibertat d’opinió i d’expressió que va provocar la meva expulsió fulminant del diari Menorca després d’haver-hi publicat quasi 500 articles de manera gratuïta, altruista; una anècdota comparada amb els casos greus esmentades.
Em vull fixar a nivell personal, no obstant açò, en els aspectes positius que han succeït durant aquest any maleït que no podran superar mai la mort de l’amic. Primer de tot, la salut familiar. En segon lloc els èxits de les amigues i dels amics durant aquest any 2020 que han estat molts. Els èxits personals i els èxits familiars. Ja a nivell col·lectiu, el comportament solidari i sacrificat de la gent, en especial dels menorquins amb els quals convisc, a l’hora d’enfrontar-se a la pandèmia a pesar de les imposicions i les normes contradictòries rebudes. L’obtenció d’una vacuna que, ben prest i seguint un ordre de més vulnerabilitat, tots rebrem. L’aparició a l’horitzó d’un any nou que, si més no de manera simbòlica, ens permetrà fer taula rasa i començar de pràcticament de zero.
Aquest any 2020 que acaba s’ha assemblat a aquella planta primulàcia del gènere Anagallis, que té una llavor que, posada a l’esquena d’una persona, li produeix una gran picor (murajes en castellà) i que a Menorca coneixem de manera molt gràfica com a picalapuça.
