Aquest trimestre he estat professora de la formació contínua dels tècnics en cures auxiliars d’infermeria i infermeria de l’Ajuntament de Ciutadella. Un curs promogut i visionat per la coordinadora dels treballadors i treballadores familiars de serveis socials de Ciutadella, Marta Puig.
El resultat va ser descobrir un gran col·lectiu i amb moltes ganes d’aprendre, d’aquí sorgeix la idea de crear un espai de divulgació professional i personal de l’àmbit tècnic del benestar social. L’equip de treballadors i treballadores familiars donaran a conèixer la seva tasca educativa i d’acompanyament als domicilis familiars.
El que meravella de la docència és ensenyar per aprendre, i jo he après que existeixen persones no només amb bons coneixements i gran capacitat per absorbir-ne de nous, sinó també amb una espiritualitat indescriptible basada en ciència i valors.
Els professionals en cures auxiliars d’infermeria de serveis socials de Ciutadella treballen dia a dia per aportar un òptim desenvolupament de les famílies del municipi que necessiten el seu suport.
Les seves tasques consisteixen en l’elaboració de menús nutritius i equilibrats en funció de les dietes terapèutiques prescrites pel metge, protocols de cures pal·liatives en el manteniment de la pell i mucoses de pacients que han entrat en processos d’envelliment o malalties terminals, l’execució d’higiene total o parcial del pacient dependent, promoció màxima de l’autonomia en persones mancades de desenvolupament cognitiu, resolució de problemes domèstics i burocràtics de famílies amb inestabilitat econòmica i mancades de recursos per gestionar les necessitats bàsiques d’higiene, repòs, moviment, alimentació i relació social. De fet, molts altres aspectes dels quals els lectors quedareu sorpresos.
Val la pena conèixer el seu testimoni. Potser familiars que exerceixen de cuidadors a la seva família se sentiran acompanyats. Ara bé, el seu missatge serveix per a tothom, perquè són persones que viuen atentament, observant, i això els permet descobrir la immensitat de les coses petites.
L’equip de professionals familiars forma una xarxa intercomunicada i nodrida de companyonia, positivitat i reptes en la millora professional i personal. Com aquella sàlvia plena de nutrients que impregna tota nervació foliar, qualsevol persona suspesa en la seva xarxa pot desenvolupar-se i fluir a pesar de les circumstàncies externes.
Entrevista a Paqui Vilchez i Tonia Anglada: “No crec en res impossible, el límit ets tu”.
Avui he parlat amb dues treballadores familiars. El tema no s’ha centrat en la COVID-19, sinó que hem conversat sobre l’amor que un sent i transcendeix, de formar-se contínuament per donar un servei en situacions d’urgència, d’ajudar des del respecte i la prudència, de mantenir una relació professional-família des de la responsabilitat i l’equilibri personal i de promoure una vida saludable. Encaren la feina amb una actitud positiva, d’esperança i confiança, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida dels pacients i les famílies desafavorides.
Hem parlat del fet que acompanyar a morir és aprendre a viure.
El novembre s’estira dolç fins al final, però avui l’ambient era fresc, feia un sol pentinat de vent.
Em reunesc a casa meva amb les dues persones a qui entrevistaré. Ens acompanya una infusió aiurvèdica i l’escalfor de la llar de foc abriga l’ambient. Les composicions musicals de Najma Wallin ens acompanyen i el ram de lavanda del jardí deixa anar el seu oli essencial a l’ambient. Relaxades conversam i, si em permeteu, les anomenaré mestres de vida.
Les mans escalfades per la tassa i un glop d’infusió ha deixat que la màgia de l’ànima s’expressi per la veu de:
Paqui Vilches i Tònia Anglada, amb vint-i-tres i trenta-un anys d’experiència respectivament en el sector. Acadèmicament estan formades com a tècnic en cures auxiliars d’infermeria i atenció a la dependència. Amb cursos d’especialització en mobilitzacions, cures d’úlceres per pressió, post mortem, primers auxilis, dietoteràpia i fitoteràpia, quiromassatge, numerologia, psicologia d’emergències, auxiliar de rehabilitació i preparació a la mort… I també amb workshops en manteniment d’instal·lacions.
Començ admirada just saber quines tasques han fet durant la pandèmia, ens ho expliquen tot seguit.
Però abans:
– Com us definiríeu?
Tònia: Som persones normals i corrents que intentam ajudar les famílies. Transmetem pautes i hàbits de vida saludable. Feim èmfasi a promoure la seva autonomia. Jo em present dient: “Som aquí per ajudar-vos. Ajudar en el dia a dia i aportar qualitat de vida”. Alguns creuen que som netejadores i ens donen tasques de neteja del domicili. I això no és la nostra feina. Si cal fer el llit o estendre roba, ho feim, però la nostra tasca és educar i ajudar en les necessitats bàsiques de les persones.
Paqui: Persones normals amb una vocació i uns coneixements de cures d’infermeria. Ajudam les persones en les necessitats que tenen des d’un punt de vista integral de la salut per obtenir una bona qualitat de vida en el seu domicili i retardar al màxim l’entrada a un centre de dia o residència sociosanitària.
– Quina diferència hi ha quan treballes com a professional a domicili o a una residència?
Paqui: Quan vas al domicili respectes els gustos i preferències de la persona: horaris, hàbits alimentaris de la persona, olors, intensitat de la llum i altres aspectes que permeten sentir-se còmodes a casa. És clar que sempre treballam dins la possibilitat del que sí que es pot fer. Quan anam a una casa no hi anam a imposar noves normes o maneres de fer, la base de tot és millorar la qualitat de vida dins les possibilitats d’aquell entorn, tant des del punt de vista humà com d’infraestructura i econòmic.
D’entrada no podem imposar pautes perquè millorin la qualitat de vida. Primer ens han d’agafar confiança.
Tònia: A una casa no pots entrar com un cavall, enèrgic i amb ganes de canviar coses. Hem de respectar molt els costums i la forma de fer d’aquella llar.
– A quins tipus d’usuaris assistiu?
Tònia: No només hi ha gent major, també hi ha famílies desestructurades que necessiten suport social, emocional i integratiu. També hi ha persones amb necessitats econòmiques molt greus i a vegades hem d’intervenir per demanar ajuts de lloguer.
Paqui: Persones tant joves com velles amb unes necessitats específiques a qui acompanyam en el procés de la seva malaltia i intentam donar una qualitat de vida digna. Assistim en els processos de recuperació de la malaltia o en el cas també de cures pal·liatives.
– Com ha interferit la pandèmia en la vostra feina?
Tònia: La pandèmia ha estat estressant de març a juny. Ha estat una feina de conscienciació per no infectar ni ser infectada, i també d’assessorar molt bé els familiars perquè conviuen amb persones de risc. Jo no he tingut por, però vaig treballar molt per ajudar a desfer la por que tenien els pacients i familiars. Hi havia famílies bloquejades. El centre de salut no admetia visites, tot estava aturat.
Paqui: Ha estat caòtic. He hagut de fer de metgessa d’urgències, d’infermera, d’electricista, de dentista i de fontanera. La gent no pot arribar a imaginar el que hem arribat a fer cada dia. Si ho he d’explicar tot, no acabaríem mai l’entrevista.
En la nostra feina s’ha de ser creatiu i s’han de tenir molts recursos.
– Què és el que més us impacta de la vostra feina?
Tònia: Hi ha famílies amb uns hàbits que t’impacten. Els fills dormen vestits dins el llit i veus la forma del cos als llençols. Amb els avis veus una evolució i amb les famílies difícils costa molt. No et pots crear expectatives perquè algunes persones no volen canviar. A part, també et trobes amb gent que no accepta el servei. Altres casos aïllats molt durs són les persones amb Diògenes.
Paqui: A mi els casos més durs i extrems em motiven, perquè em pos com a objectiu generar un canvi en aquella família. Personalment són els que deman per treballar-hi, són un repte. Cada professional té afinitat per un perfil. Entre nosaltres ens especialitzam treballant amb els perfils que més ens agraden. M’afecta molt la gent jove malalta o en processos de mort i deman anar jo a aquella casa. El procés és molt dur però m’enduc moltes vivències, és un aprenentatge espiritual bestial, ajudar en aquest procés és un regal. Gaudesc i estim la meva feina. La recompensa d’ajudar aquella persona en el seu procés vital o de salut i també a la família té un valor incalculable. T’enriqueix com a persona i et fa viure en plenitud.
– Quin missatge voleu donar a la societat?
Tònia: Confia i viu. Confia i estima. Accepta, abraça i deixa anar. Quan les persones no saben com actuar davant un familiar que s’està morint que es demanin què els agradaria que els fessin a elles. Que escoltin el cor, sentin i estimin. Sobretot fora pors. I per altra banda, fent referència a aquesta etapa que vivim actualment, no m’agrada parlar de la pandèmia. Si focalitzam sobre massa informació negativa ens impedeix seguir endavant.
Paqui: Fer-ho tot amb companyia i amor. Tenir molta empatia. També que no jutgem i que valorem la persona que tenim a prop. Que els familiars ho donin tot a la persona quan està en vida, que no esperin que no hi sigui. Fer el màxim des del cor. És molt important dir-ho tot a la persona abans que se’n vagi.
En els casos complicats no podem exigir a la persona el que nosaltres creim que hauria de fer. Hem d’acceptar que arriba fins a on pot arribar.
I finalment, aprendre a viure atentament i des de l’observació, perquè et permet descobrir la immensitat de les coses petites.
Al final de la conversa els he demanat que em diguessin dues frases inspiradores per a tots nosaltres. Na Paqui Vilches ens diu “No crec en res impossible” i na Tònia Anglada ens diu “El límit ets tu”.
Ens hem acabat la infusió. La tassa està buida, però l’ambient, ple d’intensitat. Abans que se’n vagin de casa agraïm molt la trobada, la sensació és que ens hem sentit tres en una.
Després d’acomiadar-les, he recollit la taula i m’he adonat que el missatge escrit a l’etiqueta de la meva infusió deia: “Reconeix que l’altra persona ets tu”.
