A la revista “Semanal” n. 1733, dissabte 8 de gener, hi ha una entrevista que Carlos Manuel Sánchez fa al científic i cosmòleg Martin Rees, un dels grans savis britànics del moment. Entre moltes altres consideracions interessants, Rees afirma: “La terra és una gran nau espaial i els passatgers que hi habiten viuen ansiosos i dividits. El nostre pecat és que no tenim un pla de ruta. Tenim la tecnologia adequada, però ha d’estar guiada per valors que la ciència, per ella mateixa, no ens pot proporcionar. I no ens podem amagar. Si feim mal bé aquesta nau, no tenim pla B”. Les paraules de Martín Rees m’han fet tancar els ulls, serenament i seriosament, i segur que no trobareu gens estrany que m’hagi fixat detingudament amb el pla de ruta que marca Jesús, no sols perquè personalment hagi fet opció per ell, és que el trob del tot encertat i necessari: El meu pla de ruta és, diu Jesús,… “que els cecs hi vegin, els sords hi sentin, els coixos caminin, els pobres rebin l’anunci de la bona nova…” (Mt 11,5).
Unes de les dimensions del Nadal i del començament d’any nou que hem viscut aquests dies passats són: el naixement de Jesús, l’inici del 2021, els desitjos repetits però sempre nous referent a la salut, a que tinguem un lloc de treball, a que no perdem l’humor… Els qui som cristians i hem celebrat el Nadal de Jesús, hem viscut la senzillesa i la pobresa contemplada a Betlem com opció de vida del Fill de Déu fet persona humana, escàndol per a uns i niciesa per uns altres. I fins i tot hem gosat dir que aquesta opció escollida pel Déu i que es revela en Jesús, esdevé proposta de vida, estil i pla de vida: fer-nos propers als altres, conèixer la vida dels pobres i compartir el que som i tenim amb ells, optar per fer-los costat… I moltes persones, que han acollit aquest missatge, siguin cristians o no, creients o no, han tingut present i han col·laborat, aquests dies d’una manera més especial, en Càritas o altres entitats socials en benefici dels més pobres, i han visitat persones malaltes o gent gran que viu tota sola, i, fins i tot, algú, ha convidat a ca seva a compartir taula a qui no tenia res o quasi res, o no tenia ningú per compartir-la.
El missatge, el contingut, l’experiència del Nadal de Jesús ha arrelat en la cultura tradicional: poemes, cançons… Però és necessari que sobretot arreli en els cors i en les voluntat. Com ens suggereix Martin Rees, és evident que en la situació actual el desig de canvi és molt sincer. Hem de canviar, ens diu, no hi ha pla B. Però el canvi que ens hem de proposar fer, no és un canvi cap a la “normalitat” viscuda a l’inici del 2020 o abans. No és un canviar per retornar allà on ja érem. Crec sincerament que ens convé a tots aprendre i emprendre una altra manera de ser i de fer. El Papa Francesc, que constantment viu actituds i ens assenyala pautes de renovació, ens inquieta quan ens diu el que vaig indicant en aquest escrit: La normalitat a la qual som cridats és la de: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova (Audiència general, 30 setembre 2020).
La normalitat que ens proposa el text de Mateu 11,5, és una novetat. I ho és perquè la societat en què vivim està envellida i necessita aquesta novetat perquè no la viu. Un món on tanta gent (representada pels cecs, coixos, leprosos, sords, pobres en tots els sentits) se la priva del més bàsic i necessari, on no pocs pateixen la supressió dels drets humans més fonamentals, on molts viuen mancats de Col·legis i Universitats, on no sempre es respecta i acompanya la vida des de l’inici fins el seu final… En un món on no pocs prediquen eslògans com “ni oblit ni perdó” com a proposta a tot tipus d’enfrontaments… Un món així necessita “novetat” i no una “nova normalitat”. Necessita que els més empobrits, els més petits, els més deixats, siguin atesos d’una manera prioritària.
