Un tro. Enmig de la nit. Una estabor nocturna i difícil d’identificar des de dins el llit, des de l’interior de la casa confortable. El més semblant: l’ungla retorçada del diable fregant la superfície d’una pissarra. Focs artificials? Més esgarrifós encara. Un caçador que caça a la batuda pels voltants? No ho crec. Inversemblant. Per cap d’any un vesí de la urbanització va llançar focs d’artifici. No ho són aquesta vegada. Els coets eren més secs, més sincopats. Ha estat aquest cop un so més esqueixat. Torna el silenci del bosc que ens envolta com una abraçada d’extremitats recorregudes per la freda saba. No en faig cas. Em torn a adormir. Ensoldemà ho descobriré. No durant el dia. A la nit, al vespre, quan vaig a passejar es ca pel passeig marítim, per la platja. A la tornada la veig. Una enorme branca seca que ha caigut d’un arbre. D’un pi. Descansa tot just damunt les escales de la zona verda que davallen al canaló on hi ha el carrerany que va cap a la platja i que corre paral·lel al Camí de Cavalls. És una branca de més de cinc metres i gruixuda com una cama. És d’un color gris de carn podrint-se. Amb la llanterna del mòbil podem observar la branca mare de la qual s’ha esgrellat. Quan es faci de dia ho veurem millor. La branca mare té un color vermellós intern sucós que no concorda amb la sequedat extrema de la rama caiguda. L’esqueix és molt visible i s’ha convertit en un relat fidedigne de l’acció nocturna del tro. Sequedat i desequilibri. El pi centenari, rodejat d’alzines, amb un tronc del gruix d’un barril de petroli, s’alça recte a la falda del canaló i s’equilibra desprenent-se de les branques mortes. És la seva manera de renovar-se, de mantenir-se viu. Fa més de vint metres i la branca caiguda podria haver causat danys i fins i tot provocar la mort si hagués trobat un vianant durant la seva caiguda. Exagerat? No és un accident mortal molt habitual però sempre ens arriben notícies relacionades amb caigudes de branques o d’arbres. Segons el diari ABC, en quatre anys, només a Madrid, s’han produït quatre morts per culpa de la caiguda d’arbres o de branques. Deu ser com el nombre de morts provocats pels llamps. Són pocs però sempre n’hi ha i, les poques vegades que es produeixen, sempre són notícia. És com si, urbanitzats en excés, ens posem les mans al cap davant la fúria mortal de la natura. Ocells, animalets, insectes, flors, paisatges polits… però també mort. És la serp habitant una altra vegada el paradís. La natura no és bona ni dolenta. No té sentiments a pesar dels nostres intents d’humanitzar-la. Ho va dir molt bé Henry David Thoreau (Concord, 1817-1862), l’autor dels assaigs La desobediència civil o de Walden, o la vida als boscos i que, després de molts anys de silenci, ara torna a estar en boca de tothom. Aquesta resurrecció és un reflex del nostre temps. Hem destrossat la natura, hem intentat domesticar-la i humanitzar-la i ara toca l’oscil·lació contrària que torni a equilibrar l’arbre de la Terra. Els pessimistes –escalfament del planeta, el desgel dels pols, els virus mortals provinents dels animals que cada vegada ens atacaran amb més assiduïtat…- diran que ja és massa tard. Els optimistes –consum responsable, veganisme, vacunes…- diran que encara hi som a temps. Jo no tenc cap opinió. Em decant més per l’analogia. Aquests trons nocturns, aquestes estabors només contemplades pels arbres, els animals dorments i per la lluna representen un avís desesperat als humans. Heu de cuidar la natura. Quan entreu dins un bosc ho heu de fer amb el mateix respecte que quan els creients accedeixen a l’interior d’un temple. També és una analogia d’aquest 2021 que tot just ha començat. Hem d’entrar dins el nou any amb el mateix respecte reverencial. Les estabors hi seran. Les branques cauran i els llamps continuaran il·luminant el cel perlat d’incerteses. Hem estat avisats. Ara només depèn de nosaltres fer cas o no als senyals que ens han estat enviats.
ESTABOR. Remor, brogit; soroll fort i confús. Derivat de l’arrel tab-.