La plaça San Jaume de Portocolom era deserta i plena de bassiots aquell dia gris i desplaent de gener. M’havia asseguda vora la xemeneia de la sala per encalentir-me les mans i veure el crepitar reconfortant del foc que com per art de màgia fou capaç d’encendre a la meva memòria tendres records de la meva infantesa a ca nostra al Pirineu francès. Allà els hiverns eren llargs i crus i record l’alegria que teníem quan arribava la primavera que omplia la muntanya de cants d’ocells i de flors.
Com per encanteri vaig fer retrocedir el temps i tornava a veure la imatge d’aquell pare bondadós explicant-me coses a les que prestava poca atenció aleshores. Vaig entendre més tard, ai las, quantes riqueses amagaven i em vaig adonar que mon pare sabia practicar l’art del poc, conformant-se amb tot el que tenia a l’abast per procurar entendre el món que l’envoltava. Havia aprés el que significava la importància de saber mirar el comportament de la natura durant les estacions de l’any, principalment el dels animals salvatges. Era un modest caçador i no li sabia greu tornar mans buides.
El seu plaer era trescar enmig del bosc per “dur a orejar l’escopeta” com deia ell i assaborir aquell entorn que canviava a cada estació. Puc sentir la seva veu quan un vespre em va dir mentre m’arribaven les olors de les castanyes torrades i de les creps que preparava ma mare a la cuina:
-“ Veus, has de saber que a l’hivern l’eriçó ja ha partit per una llarga dormició de quatre a sis mesos. Pot arribar a perdre fins una tercera part del seu pes abans de despertar-se del tot quan arriba el bon temps. L’ós es refugia dins el seu cau i el seu ritme cardíac es redueix a la mitat. El calàpot escollirà un forat de cinquanta centímetres de profunditat on quedarà amagat durant mig any. La marmota, s’ha construït un matalàs d’herbes seques en la seva lloriguera que conservarà amb fang a una temperatura de quatre graus. Només es despertarà una vegada a la setmana per orinar. És el mateix per les tortugues terrestres, quan les temperatures baixen a més de deu graus aquests animals de sang freda entren en hivernació i així es protegeixen de la gebrada posant el seu sistema immunitàri en repòs. També podem afegir el rat penat, el caragol, el liró i les formigues que posen al ralentí la seva proverbial feineria. Quina fauna més extraordinària filleta meva! Instint de supervivència davant les adversitats d’un clima rigorós.”Malgrat no mostrar molt d’interès per aquell relat quedava embadalida perquè parlava d’animals que m’agradaven llevat dels calàpots que em feien fàstic.
A l’estiu sempre sortien els vespres i record que uns al·lots polissons veïnats de ca nostra els hi posaven un cigarro encens a la boca i aquells batracis xuclaven fins que rebentaven. Quina crueltat!
–“Les plantes, i els arbres, també dormen a l’hivern. Uns amb la fredor s’han desembarassat de les fulles perquè així permeten a l’arbre d’emmagatzemar la saba dins la fusta i l’escorça per realimentar-se a la primavera quan hauran de fer néixer els nous brots. Es pot dir que estan gairebé en un estat vegetatiu. Assotats pels vents i el fred l’arbre lluita en silenci des de l’interior abans del renéixer de les seves fulles i les seves flors. Però també existeixen arbres amb fulles perennes. El pi, l’avet, el grèvol i l’heura, per exemple, desenvolupen una capa de cera que protegeix llurs agulles o fulles de les gelades i els permeten conservar llur energia al llarg de tot l’any.” Tot això recordava avui i vaig pensar que els records de joventut afloren amb molta facilitat a mesura que tornam grans. Quina sort poder navegar en aquell mar de la nostàlgia tan enriquidora que, fent-nos retrocedir en el temps, ens torna a fer assaborir instants d’afecte compartit, d’històries, d’olors, i de sabors perduts d’un món esbucat.
Moltes vegades he pensat que mon pare, com el “Petit Prince” de Saint Exupéry “només hi veia bé amb el cor perquè el que és essencial és invisible pels ulls.”
