Ricardo Richie García i jo ens coneixem gràcies al nostre amor per la música. Sembla que ens havíem anat creuant a diferents festivals i concerts, durant anys, fins que a Saragossa ens van presentar. Tot va ser ràpid i cap dels dos estàvem en el nostre millor moment, així que res feia imaginar que d’aquella fugaç trobada pogués sortir una amistat taaan, no sé, bonica?, especial?, diferent? com la que hem anat construint i alimentant.
Defineixo com a diferent la nostra amistat perquè físicament hem compartit poquets moments, durant unes vacances seves a Menorca. Hi ha persones amb les que la connexió és natural, la nostra ho va ser des del primer Hola! No sabíem gaire de la vida de l’altre: germans, estudis, feines, aficions… en canvi, era com si ens coneguéssim des de sempre. Seguim alimentant l’amistat en la distància, ell viu a Galícia, amb missatges, mails i algunes trucades, poques.
Precisament ahir sí vam parlar, perquè va penjar unes fotos molt xules a Facebook i jo li vaig escriure per dir que se li veia molt bé i preguntar si estava feliç. La seva resposta va ser sorprenent: crec que no conec a ningú més que faci aquestes preguntes tan absolutes, m’encanta!
Preguntes absolutes, va dir. I vaig començar a donar voltes a quines preguntes poden ser-ho. Sí que té raó Richie que sóc molt de demanar aquest tipus de coses, de preguntar als que estimo com estan, com es senten. Inclús durant un passeig per La Vall, a en J. li vaig preguntar t’agrada viure? Després de pensar-hi he arribat a la conclusió que igual són qüestions que sentim com a absolutes perquè les respostes ho són, un sí o un no no deixen espai a gaire més. Són preguntes que requereixen d’una indagació dins nostre; no és dir si prefereixes xocolata negra o amb llet. Les preguntes absolutes, com les ha anomenat el meu amic, ens fan seure i sentir. Ens posen dins una pausa emocional, on ens parem, precisament, a sentir, a analitzar tot el que portem a dintre i extreure’n una conclusió.
No crec ser l’única persona que fa aquest tipus de preguntes. Teniu amics, familiars, coneguts, que també les facin? Les feu vosaltres? Alerta! No les faig per incomodar, les acostumo a fer dins una conversa que em porta a pensar que l’altra persona està sentint de certa manera, per com actua, per les paraules i la seva manera de gesticular. En aquest cas concret, les fotos que Richie va penjar a Facebook, la llum que ell tenia a la cara, el text que les acompanyava… tot em feia indicar que era i es sentia feliç.
Sí, crec que són preguntes absolutes, però més que considerar-les així per la pregunta mateixa, són aquests temuts sí o no els que la converteixen en quelcom gran i important. T’agrada viure? Ets feliç? Somrius prou? Estàs enamorat?
