Tornar al Prat de vacances, per visitar als meus pares, fer un curs o qualsevol altre motiu sempre em remou. L’altre dia pensava que viatjar, els viatges, mai són només moure’m; no ho entenc com el simple fet de desplaçar-me, no són només un moviment físic, un sortir del meu entorn habitual, sempre hi ha quelcom més. Després d’un viatge torno diferent, de vegades molt.
Hi ha trobades fixes: amb els amics, la família, alguns coneguts… I després trobades casuals que resulten ser petits moments de felicitat, com la d’avui amb el Manu. Són precisament aquests moments no imaginats, no col·locats com un tetris entre el vermut amb els amics, el dinar a casa dels meus pares i el té amb la Marta, els que donen als viatges aquell puntet, aquella espurna que em sacseja una miqueta, o molt, l’ànima i em fa somriure entenent que mola molt que la vida em sorprengui, a cada instant.
Una conversa fugaç, improvisada, al trobar-nos al carrer mentre jo vaig no sé on i ell a trobar-se amb algú altre; potser només han estat 10 minuts, i em vénen al cap un munt de pensaments, de sensacions, que em recorden que seguim vius i vibrants, per molt que ja passem dels 40 i tot va tan ràpid. Ha estat Manu, precisament, qui m’ha fet pensar que el temps ens passa, sí, però que som una generació amb inquietuds, un grup de persones que estem apostant per nosaltres, pels nostres somnis; no hem abandonat les ganes de creure en allò que ens fa feliços. Pot ser que al llegir-me no estigueu gens d’acord, i ho entenc. Inclús dins del meu entorn no tothom és així. Hi ha qui es conforma, i accepta renunciar a certes coses, que no alimenta les ganes, si això significa seguir en el que anomenem la zona de confort.
És sa un esperit inconformista? Un sentiment de revolució constant? Tenir un objectiu, o molts, i perseguir-los? Segons el meu parer no es tracta de sa o no sa, de si pensar així ens pot generar un sentiment de frustració per no arribar-hi mai… Té més a veure amb voler assaborir tot el que la vida té per nosaltres, creure que es pot, apostar per un mateix, i mentre hi arribem on sigui que cadascú vol anar, mentre trobem el nostre paradís (en forma de casa amb piscina, feina on se’ns valori i ens sentim realitzats, home ideal, família nombrosa, guanyar un Nobel, viatjar a l’espai exterior), gaudir del trajecte al màxim.
Fàcil és un dia de platja on hem encertat a l’hora d’escollir la cala: arribem, no bufa vent, hi ha poca gent, el sol brilla i a la nevera hi ha cervesa fresca i carn arrebossada; sí. Però divertit és un d’aquells altres dies en els que arribem i coincidim amb uns amics i els seus fills, hi ha onades, i llavors som nosaltres els que acabem arrebossats. Quan pugem al cotxe pensem quina casualitat més xula! No era el dia imaginat, però l’hem ben gaudit. No és només on anem, és més com hi arribem; i amb qui!
