Et fan posar vermell. Deixa’t guiar per l’amor, diuen. Aprofita els sentiments positius a l’hora de nedar per la mar de la vida, afirmen. Putos cursis sentimentals! Són una plaga. El que t’emprenya més és que acaben tenint raó! Sempre tens dues opcions, dues goles de llop. Dos camins fins i tot, dues bifurcacions del mateix tram, com en aquell famós poema de Robert Frost. Agafa el més difícil, t’aconsella el poeta de San Francisco. Neda a favor de corrent, t’insinua el sensat Ovidi. Quin és el més fàcil? Quin és el més difícil? Aquesta és la qüestió, estimat Shakespeare.
Amb el que podem coincidir tots és que Clara és un bon nom. Un nom polit. Un nom proper. Hi ha a Ciutadella les monges de Santa Clara. Els cascs dels cavalls retronen davant el convent la nit de Sant Joan. Treuen espurnes de l’empedrat i les monges somriuen beatíficament protegides per les seves fermes conviccions.
La família de Clara del Ruste visitava el convent amb esperit generós cada vegada que venien a Menorca després de deixar les maletes a la seva casa que mira la badia de Fornells. I d’açò fa molts d’anys. Des de mitjans segle XX ençà. Clara del Ruste -que ara mena de gira un espectacle molt recomanable que es titulaClaraEva i que va sobre les dones lluitadores que han lluït exemplarment aquest nom (Campoamor) o el continuen lluint (Peya, Segura…)- ha estat aquests dies passats a Menorca i, nedant a les platges del nord i del sud de l’illa, s’ha trobat esquelets de serp, cavalls aquàtics i a la mateixa Clara Segura que va actuar a Maó al costat de Bruno Oro al Teatre Principal de Maó interpretant la hilarant, diuen, Cobertura. Les casualitats fan la vida encara més polida. Eva és la primera dona. Clara del Ruste ho és totes. S’endinsa en les seves personalitats com ho fa la serp esquelètica que va trobar a Cala Viola que sembla que retorna a la mar, a les profunditats, d’on provenen els nostres ancestres i també els seus; de la serp. Ho fa amb sentit de l’humor. També amb sentit del ritme que sol anar compassat amb el primer. Amb energia i fonaments. Clara del Ruste duu sobre les seves fràgils i fortes espatlles un bon bagatge. Els Joglars de l’època mítica, Dagoll Dagom, Cor del Gran Teatre del Liceu, TV3… Actriu, cantant, directora, professora, dramaturga, pintora, mare i intèrpret de violoncel. Ara, amarada de la sal de les platges de Menorca, també fent tots els papers de la novel·la Barba-rossa. La dramatització s’havia de dur a terme davant la carota del pirata que hi ha a la façana, entre dues cases, del carrer de Sant Joan de Ferreries. La pluja ho va impedir i, gràcies a la generositat del rector mossèn Joan Febrer Rotger va poder fer-se amb tots els respectes del món, i encara més, a l’església de Sant Bartomeu. El carrer pot ser un escenari de teatre. Una església és el formidable i serè teatre dels creients. Com atrapar l’ànima del corsari sanguinari i copsar els sentiments que es desprenen de la història d’amor entre Roger Genestar i Francesca Llopis que recorre Menorca i Orient? L’enigma només us el pot resoldre la mateixa actriu encara que els caràcters xinesos descriptors del cavall i de l’ocell són pràcticament els mateixos. Com a espectador privilegiat us puc dir que mitjançant teles de colors, un cofre, trucs de màgia, joguines infantils, la interpretació magistral i la seva meravellosa veu l’actriu vinculada, gràcies als estius, a Menorca va captivar el públic i els va transportar -em va transportar- des de Maó a Tunis, passant per Alger i acabant a la magnífica Istanbul on està enterrat l’almirall Barba-rossa que va morir de vell. I és que quan dus el nom de Clara, l’amiga de sant Francesc d’Assis que va donar nom a les clarisses, que ve del llatí clarus i que significa net, transparent, brillant; pots aconseguir tot el que et proposis. Si coneixes, és clar, si domines, per suposat, la màgia d’aquesta força humana creativa que és el teatre.
