Record que un bon dia, ja fa temps, cinquanta mil pallassos es varen reunir a Wilmington (Masachusetts). Els pallassos, persones de bones intencions que desitgen provocar somriures a favor de tothom, es van preocupar, solidàriament, de combatre el dolor i el sofriment de les persones hospitalitzats i dels malalts a casa. Els pallassos, en aquell moment, prou bé coneixen el que diuen els sabuts en ciència: “Convé riure, somriguem tant com puguem”. Siguem creatius i solidaris com els pallassos, proposem-nos combatre el dolor i el sofriment essent persones d’esperança i solidàries. Segons se’ns diu, la mecànica del moviment dels músculs facials està relacionada íntimament amb el sistema nerviós automàtic que controla els batecs del cor, la respiració i altres funcions vitals. És per açò que la rialla i el somriure ens regalen alegria, optimisme, humor, benestar.
Sortosament, tots reconeixem per experiència que vivim gestos, actituds, dies, moments, que, per la causa que sigui, ens ajuden a passar-ho bé, a riure, a xalar mesuradament i obertament. Desitj que aquests dies que honrarem sant Joan, personatge que va anunciar la proximitat de la Bona Nova, ajudin a aixecar l’ànim caigut als qui viuen hores baixes. Desitj que, amb ganes, uns i altres siguem capaços d’ajudar a distendre l’esperit als qui viuen angoixats a causa dels efectes d’una pandèmia que, d’una manera o d’una altra, ens ha trastocat a tots. Desitj que ens sapiguem ajudar familiarment i com a poble a ensumar i respirar aire sa, a crear o a revifar la flama del caliu familiar, a fer-nos amb el perfum agradable d’un poble que sap treure art i manya per a superar obstacles i eixamplar sempre horitzons a aquells que han perdut o van perdent la capacitat d’assenyalar més amunt, més enllà, cap a metes més altes i necessàries.
La Bíblia ens parla constantment de l’alegria. Ens diu que és sana i saludable (Jt 9,13; Pr 17,22), i que ha de ser l’actitud que hem d’escollir per a viure (Rm 12,15; 2Cor 13,9; Fl 3,1; 4,4; 1Te 5,16).
Un poeta persa -Hafiz- va dir: “No deixis caure el somriure dels teus llavis, encara que et sagni el cor”. I un altre, anglès -Samuel Taylor Coleridge: “No hi ha esperit perfectament conformat si li manca el sentit de l’humor”. Un adagi brasiler comenta: “Somriu, encara que el teu somriure sigui trist. Perquè més trista encara seria la tristesa de no saber somriure”. I un humanista italià, Erasme de Rotterdam, va deixar escrit: “Riure’s de tot és propi de boixos, però no riure de res és d’estúpids”. N’estic convençut que el somriure, el sentit de l’humor, la festa sana i agradable, dóna sentit a la vida, la salva, la fa agraïda. Qui arriba a aconseguir aquest sentit tan meravellós, arriba a penetrar la part seriosa de les coses que semblen banals i la part banal del que sembla seriós.
Desitj que les trobades familiars “possibles” actualment, i els actes organitzats per “l’Ajuntament” i “l’Església” en motiu de la festivitat de sant Joan (tot i que, aquests dos anys, sense l’aroma que ens aporten els nostres costums ancestrals), ens donin l’oportunitat de deixar a part el que no ens motiva un somrís i ens ajudin a acollir-nos així com mereixem: des de l’amistat i des de la proximitat de reconèixer que formem part d’un poble que estimam i que l’intentam construir a favor de tots. I és que em trob molt a prop d’un pensament del novel·lista alemany -Peter Bamm: “Encarar-se amb humor front alguna cosa seriosa no significa tractar-la a la lleugera”.
Superant “en la mesura que ens sigui possible” dies i mesos llargs de portes tancades, aquests dies entorn de st. Joan, no deixem de tastar l’humor i l’alegria familiar i civil que són sempre fruit d’una sensibilitat especial.
