Na Rosa i en Serrano s’han jubilat. La mítica Impremta -fins ara- Llibreria des Racó va tancar les seves portes el 30 de juy. I acaba així la història de més de 140 anys d’una família que ha dedicat la seva vida a un negoci que té molts de lligams amb la festa de Sant Joan. Primer, per tot el que s’hi podia trobar a dintre. Però també per la relació amb la gent del camp que han mantingut des de sempre. Aquest Sant Joan, el segon que celebram sense els actes principals, ha estat l’adéu amarg per na Rosa que, tanmateix, ha tancat la porta amb el cor ple de bons records i agraïments.
El mes d’agost na Rosa fa 68 anys. Una jubilació guanyada des dels 12 que fa que fa feina
“Fa 42 anys que faig feina. I he dir que he disfrutat molt. També m’he perdut moltes coses dels fills, i ara me’n don compte. No havia pensat mai en retirar-me, però em feia molta il·lusió fer un altre Sant Joan. L’any que ve vindré per aquí, igualment, però em posaré darrere la barrera de la perfumeria i hi faré el dia. Per una banda m’ha sortit bé, perquè em puc retirar. Però per l’altra, no ha estat el comiat que jo hauria volgut. Hi ha estones que pens si tornarem a veure Sant Joan com era fins fa poc.
Com van ser els inicis a l’Impremta del Racó?
La primera vegada que vaig començar a fer feina tenia 12 anys. Ma mare va comprar una màquina de cosir i em va enviar a Ca na Bel “Conesa” per aprendre a brodar. I els dissabtes i diumenges els feia a la llibreria. Puc dir que sempre hi he estat, perquè la que duia la llibreria quan jo era petita era una tia meva, na Guideta. I, abans d’ella, hi era una germana del meu avi, na Valentina Piris, que es va casar amb un mallorquí, que va ser el que va posar l’impremta. Ell va morir molt jove, però. I va ser llavors quan els capellans li van proposar de vendre estris d’escola pels fillets. Jo vivia a Mallorca amb en Serrano quan em van proposar de seguir amb la llibreria. I així fa 144 anys que la família som aquí de dins.
144 anys donen per veure moltes coses!
Per aquest carrer passa tot de Sant Joan. El Dia des Be, els replecs, ses corregudes… I també hi ha molta vida social en altres moments de s’any: quan van a veure matar els bujots, processons, tot. Ser al centre del poble és el que té. Tot i que, per exemple, de gent jove s’en veu poca. Fan més vida a les afores, manco quan van dinar o sopar a fora. Hi ha persones que passen d’any en any. Fa anys, a les 7 del matí tothom anava a sa plaça i veies a tothom.
Has vist molt de canvis en tot aquest temps
Si, molts. Jo som molt de les festes, i estant a la llibreria n’he pogut celebrar moltes. Per exemple, el vespre dels Reis, quan les carrosses passaven per aquí davant i tothom anava a comprar els regals a la correguda, i passaven les mares amb els cavallets de cartó. A més, sempre fèiem feina fins que els Reis havien passat, perquè sempre hi havia els despistat de darrera hora. Ara, si un regal no arriba a temps és perquè s’ha comprat per internet i ve de fora.
Com han baratat els costums de la gent de Ciutadella quan ve a l’Impremta?
El cap de setmana sempre venia la gent del camp a comprar. Jo record una senyora que venia cada diumenge que duia dos davantals amb un mocador, on guardava 4 monedes, una a cada cantó ben guardats amb un nus. Venien a cercar el que fes falta: un llapis, una goma, un ciri per anar a la processó, o també el diari. Ser a la llibreria és molt sacrificat, perquè sempre tenim obert. I jo hi estat perquè m’agrada molt, però no he deixat que els meus fills li agafessin tant de gust. Entre altres, perquè a jo em fa disgust quan un client ja no torna. I no és pels doblers que pugui guanyar o no. És per la relació que es forja. Jo tenc clients les famílies dels quals ja venien a comprar quan la llibreria la duia la meva tia. I potser només venien a cercar un TP o El Iris, que llavors s’imprimia aquí. Quan la llibreria era impremta, es feien aquí tots els Iris, que llavors era diari. També s’imprimien els cartells de cine, les cròniques, com les comunions o les esqueles, etc.
Una de les senyes que també ha canviat – i amb molta freqüència- és el mostrador, que enguany encara mostrà records de Sant Joan
Cada dijous baratava el mostrador, és un costum que tenc i que m’agrada molt. I el dijous sé si ha agradat o no, segons les ditades al vidre o si hi ha closques de pipes per terra o caramels al terra. Si el vidre i s’enterra estan nets, malament. I també m’agrada posar al mostrador el que toca a cada època. I rebaixes no n’havia fet mai. Sempre m’he estimat més regalar-ho que fer rebaixes.
Anam a rallar de la festa. Per què aquesta relació tan estreta de S’Impremta amb Sant Joan?
La nostra relació -i quan dic nostra, dic de tota la família- amb Sant Joan sempre ha estat molt estreta. La meva tia, per exemple, va començar a fer les clavellines. També feia estels, polaines, de tot per adornar els cavalls. Hi havia vegades que ja arreplegaven pel caragol des Born i sempre venia algun pagès a cercar les polaines perquè no les tenien.
A més, gairebé es pot dir que vas inventar els “souvenirs” de la festa.
Per Sant Joan sempre m’ha agradat fer coses diferents. Un any em va agafar per fer les rajoles amb la qualcada. Vaig fer venir a un senyor de Barcelona i un fotògraf i vam anar a fer les fotos de les pintures del Molí dels Cavallitos per fer-les iguales. També hem enviat un munt de ventalls, perquè sempre han agradat molt. I els tambors! És el que més obsessió tenia, perquè els tambors d’aquell temps eren de ferro. Així que me’n vaig anar a una fira a València per veure models. Al final vaig acabar per fer-los a mà, bé me’ls feien, amb unes mides que vaig considerar que anirien bé pels fillets. I fabiols n’hem venut a mils! El meu cap sempre ha cavil·lat per treure coses noves.
Què és el que et quedes de tots aquests anys?
M’ha agradat molt fer feina a la llibreria, hi hem viscut moltes coses. A més tenim clients de totes les edats, sé quan venen, els seus costums. Els clients han estat la meva família, perquè a la meva família pròpia no l’he pogut veure cada dia. Però els clients sí. A més, sempre hem tingut molts bons vesins: Can Tomeu des Costat, Cal Diamante, Can Carrasco… hem fet moltes festes entre tots. Sobre tot Sant Joan.
La llibreria, tot i que encara és bastant plena -sobretot de records- s’ha anat buidant a poc a poc. I moltes de les coses que omplien calaixos, racons i escales han estat donats per na Rosa i en Serrano a nombroses entitats socials, escoles i clubs de jubilats.
