El passat divendres 1 de desembre els membres de l’Associació de Premsa Local de Menorca celebràrem la diada anual de l’associació as Mercadal. Actualment som quatre les revistes que en som membres: Xerra i Xala des Mercadal, que s’edita trimestralment, S’Auba de Sant Lluís i S’ull de Sol d’Alaior que surten al carrer mensualment i El Iris que es troba amb els lectors cada 7 dies. Enguany vam convidar al periodista felanitxer Andreu Manresa, actual director general d’IB3 i bon coneixedor de la premsa de proximitat pels anys en que hi ha fet feina. La dissertació de Manresa anà molt en la línia actual del què es pensa sobre el paper que han de jugar en aquesta època els mitjans de comunicació d’abast local. Recentment El Iris ha tingut la oportunitat de participar a la VI Jornada Internacional de Premsa de Proximitat celebrada a Barcelona i en la qual experts de tot el món van posar damunt la taula els reptes i les oportunitats dels mitjans locals.
La confiança de la ciutadania amb la premsa generalista ha caigut en picat i ja tothom dubta del que es publica, fins i tot ha aparegut un terme nou: la postveritat. És un concepte que descriu la situació en la qual, a l’hora de crear l’opinió pública, els fets objectius tenen menys influència que les crides a l’emoció i a les creences personals. És un eufemisme per a mentida. El valor de la premsa local és, precisament, la seva fiabilitat, perquè al tractar temes propers (en espai i en temps) al conciutadà, aquest pot comprovar i fins i tot ser protagonista del que s’està explicant. Aquest concepte de “proximitat” és el que ha donat valor a la premsa local durant dècades. Ara el repte és conviure amb la globalització, adaptar-se a les noves formes de comunicació en línia (xarxes socials, web, dispositius mòbils…) i entrar dins les noves formes de comercialització. En això esteim les revistes de Menorca, i aquests reptes són els que hem assumit, perquè, tal i com deia Manresa en la seva exposició divendres passat:” La premsa local no només està viva, sinó que ara és més necessària que mai”.
