Les roses blanques Raymonde Calbo Lafitte

No sé ben bé perquè però hi ha dies que l’estiu em recorda coses tristes del meu passat més proper -època de la pèrdua  del meu estimat-  i coses del passat més  llunyà quan era un infant al meu poble natal. Sempre m’ha agradat cantar i cada vespre dins el llit fins que vaig tenir quinze anys, tenia per costum abans de dormir entonar cançons que aprenia gràcies a la radio que havíem comprat, tot un luxe! Tenia molta facilitat aleshores per aprendre aviat la lletra d’aquelles cançons que encara avui estan ben gravades a la meva memòria. Cada vespre passava gust de fer un petit concert del qual gaudien  els meus pares que dormien a l’habitació veïna de la  meva.   Record que un vespre que vaig cantar la nova cançó d’en Charles Aznavour: ”Les comédiens ”, vaig sentir mon pare que deia en llenguadocià: -“ Bof! Acó  so ha inventat.” I es posaren a riure. Però l’endemà es varen assabentar que efectivament el cantant acabava  d’estrenar aquesta cançó. Però avui, el que sobretot em va venir a la memòria, ha estat  una cançó realista escrita l’any 1926 interpretada entre d’altres,  per Tino Rossi -un cantant cors estimat del meus pares- el 1956 i que es deia “Les roses blanches”.  Record que la història que contava aquella cançó era molt trista i  em feia plorar, per això mai la cantava.  La seva lletra deia així:

-“Era un fillet de Paris, qui per família només tenia sa mare, una pobre jove de grans ulls emmusteïts per la pena i la misèria. Li agradaven les flors, les roses sobretot, i aquell fillet cada diumenge li duia belles roses blanques enlloc de comprar-se joguines. Acaronant-la tendrament li deia al donar-les-hi: -“Avui és diumenge, pren polida mamà, vet ací roses blanques, tu que les estimes tant, i quan seré gran compraré al mercat totes les roses blanques per a tu, mare estimada.” Però aquella primavera el destí brutal ferí la “rossa obrera” com diu la cançó. Es posà malalta i cap a l’hospital l’infant va veure partir sa mare. Un matí d’abril enmig de la gent que passejava pel mercat,  sense cap dobler dins les butxaques, aquell fillet tremolant de por, furtivament robà algunes  flors. La venedora havent-lo sorprès tot acalant el cap ell li digué:- “Avui és diumenge i anava a veure ma mare . He agafat aquestes roses blanques, ella que les estima tant, damunt el seu petit llit blanc, allà m’està esperant; he agafat aquestes roses blanques per la meva polida mamà.” La venedora emocionada, suaument li digué: -“ Du-les te’n,  te les regal, el besà i l’infant partí tot radiant que el perdonessin però quan arribà a l’hospital per oferir les flors a sa mare, al veure’l  gentilment una infermera li digué: -“ Ja no tens més mamà.” El fillet agenollant-se davant el petit llit blanc murmurà: -“ Avui és diumenge té ma polida mamà, vet ací aquelles roses blanques, tu que les estimaves tant, i quan te n’aniràs al gran jardí allà, totes aquestes roses blanques te les hi enduràs.”

Encara avui m’emocion quan la torn escoltar i em venen a la memòria molts  records d’aquella infantesa feliç que vaig tenir la sort de poder gaudir i compartir plenament amb l’estimació d’una família ben avinguda on no hi faltava ningú.  I sempre he associat  les roses blanques a  una poesia melancòlica profundament sentimental massa impregnada de tristesa així com queda ben palès a poemes de tradició popular o de Pierre de Ronsard, de Maria Antònia Salvà, de Luís Martí, de Lluís Llach i tant d’altres. A mi m’agraden les roses de color rosa, el meu color preferit!

 

Raymonde Calbo Laffitte

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.