Porto dies donant-li voltes a una cosa que vaig llegir en el mur de Facebook de Manuel Bonmatí. El seu post començava amb una frase: Sobre la llibertat… Diguem que personal.
Sis paraules i escaig que servien a Manuel per a una bonica reflexió sobre quelcom tan, quelcom tan… eteri, intangible, subtil com és la llibertat. Algú havia dit a Manuel que ell era lliure perquè no tenia parella, afirmació a la que Manuel va contestar un ‘tu creus?’
Què és la llibertat? Què o qui ens fa no ser, i el que per a mi encara és pitjor, no sentir-nos lliures?
Discrepo completament amb aquesta persona que va considerar que Manuel és lliure pel simple fet de no tenir parella; no tant perquè pensi que són moltes altres coses les que poden impedir a l’individu ser-ho o sentir-se com a tal. Més aviat estic en desacord amb qui opina que el fet de tenir parella ens priva de llibertat: jo vull ser lliure en qualsevol relació, sigui aquesta d’amistat, dins del nucli laboral o familiar i, per descomptat, amb la meva parella. És més, encara valoro en major mesura que la meva parella se senti com a ocellet que vola; en el moment que no sigui així, la relació deixarà de ser bonica i plena.
En un moment en el qual semblem estar vivint un gran estira-i-arronsa entre les obligacions que ens vénen imposades per una societat que fa olor de canvi… la reflexió de Manuel m’ha fet pensar en coses que a mi em fan sentir lliure; en moments en els quals m’oblido de què s’espera de mi, de què se suposa que haig de fer per a ser acceptada pel meu entorn social i familiar. I totes són coses senzilles!
Em sento lliure i sóc feliç muntant amb bicicleta: quina sensació la de pedalar, mantenir l’equilibri, desplaçar-me i notar el vent despentinant-me. És muntar amb bicicleta i somriure! Navegar també aconsegueix fer que em connecti amb la meva essència. Tan afortunats som de viure on ho fem! Hi ha dies que quan el matí en el treball es complica, una petita sortida amb barca, el moment de sentir els motors parar una vegada fondejats i la primera capbussada en el Mediterrani, tot ho sana.
El desordre de l’estiu, quan el jardí i la terrassa es converteixen en improvisats mercats ambulants on tovalloles, vestits de bany, xancletes i altra roba i accesoris de platja es distribueixen sense importar el com, ni l’on. Caminar descalça des que surto del llit; notar, ja de nit quan una manigueta gairebé s’agraeix, la caloreta del sòl de la terrassa en la planta dels meus peus. El primer glop d’una cerveseta recentment treta del congelador després de la dutxa. Deixar-me sorprendre per la lluna, en mirar distreta cap al cel. O una mirada còmplice de la meva parella, entre la gent. Coses senzilles que a mi em fan ser i sentir-me lliure.
Així, tornant al post d’en Bonmatí i la conversa que va mantenir amb aquella persona que l’etiquetava a ell de lliure, etiqueta que tan de bo ens poguessin penjar a tots! Per a mi la llibertat, ja veieu!, la sento amb coses que no depenen de ningú més, que no necessiten l’aprovació per part de ningú altre que no sigui jo. Per a mi la llibertat té a veure amb no deixar d’estar connectada amb la meva essència, de no perdre’m a mi per a complaure als altres; definiria la meva llibertat com sentir-me plenament jo.
