Antoni Cladera: “La no presencialitat a les aules ha estat una mica violenta a les cases” Per Llorenç Allès

Antoni Cladera és el policia tutor de Ciutadella. És una figura coneguda per gairebé tothom, i molt apreciada als centres educatius i fora d’ells. De fet, a mitja xerrada, una mare s’atraca i li dóna emocionada les gràcies per una actuació concreta. “Aquesta és la millor recompensa per la feina feta”, diu en Toni. Una vegada acabat un curs escolar estrany, diferent, amb alumnes amb mascaretes i altres que tot just han trepitjat les aules i han après com han pogut a través de pantalles, passam balanç d’aquests mesos. Un curs que arriba després d’un confinament que passa factura, i amb una solució, les pantalles, que són a la vegada un problema. Amb ell repassam també temes que incomoden, que alguns consideren tabú, però que necessiten ser abordats perquè els problemes, si no els mires, segueixen allà i no se solucionen sols.

• Com a policia tutor, quin balanç fa del curs 2020-21?
• Un balanç cent per cent positiu, perquè dins els centres escolars he trobat una seguretat increïble, un exemple de com fer les coses bé. Professorat, alumnat… He gaudit d’anar a les escoles i veure com es comportaven. He vist als centres la seguretat que a vegades ens ha faltat al carrer.
• En els casos dels centres on les classes es feien de manera presencial (infantil i primària), les peticions de les escoles cal policia tutor en aquest curs de pandèmia han estat les mateixes que en anys anteriors?
• Tot i que infantil i primària no són cursos evidents de feina del policia tutor, perquè els problemes a primària són molt menors, enguany ha estat un any de xerrar de prevenció, de riscos de xarxes socials…
• I als instituts, el fet d’haver-hi menys presencialitat d’alumnes ha implicat menys feina per al policia tutor?
• La no presencialitat ha estat una mica violenta dins les cases, i hem hagut d’intervenir en alguna ocasió. S’ha produït un increment de la violència filioparental (dels fills cap als pares). En temps de pandèmia i confinament, he acompanyat a joves que estaven malament i havien de sortir d’alguna manera de casa seva.
• Sembla que quan els alumnes van a l’institut ha de ser més fàcil detectar els possibles problemes…
• Evidentment, amb la semi presencialitat és més difícil detectar situacions problemàtiques. Per exemple, un assetjament a través de xarxes socials és molt més difícil de descobrir quan no hi ha una presencialitat absoluta. Hem tingut algun cas que ha estat difícil. El tutor és el referent del fillet, i quan no tenen contacte directe amb l’alumne, és molt més difícil. I pensa que enguany hi ha professors que no han vist els seus alumnes.
• Quan comença a actuar el policia tutor?
• El policia tutor és un agent més dins l’escola, actua sempre a demanda del centre en matèria de prevenció, detecció i intervenció. La prevenció és bàsica, la detecció és important i la intervenció arriba quan no han funcionat les dues primeres etapes. El policia tutor pot actuar en molts casos, per exemple prevenció en xarxes socials, relació entre iguals, assetjament, mediació escolar, igualtat de gènere…
• Ha tingut menys feina aquest any pel fet de la semi presencialitat?
• No, he tingut més feina i tal vegada més llarga en el temps en segons quins casos. Casos d’assetjament, famílies que han vingut a dir-nos que no podien amb el seu fill o filla perquè patien violència filioparental… S’ha hagut de fer un acompanyament, visites a casa i una sèrie d’actuacions per millorar l’actitud dels fills cap als seus pares. Són situacions complicades. He acompanyat fillets i filletes a Salut Mental perquè no hi volien anar, i els he ajudat a fer el pas. Tot açò, tenint en compte que jo no som un agent solucionador, som un simple pont. La solució l’ha de dictar Serveis Socials, Menors o els serveis de Salut Mental…
• Però sense aquest pont, la solució pot no arribar o arribar massa tard…
• Quan tracto amb pares i mares de fills de nou o deu anys que ja exerceixen violència cap als seus pares, sempre els dic que estem a temps de poder ajudar i actuar. La gran majoria de pares i mares se senten culpables de no haver educat bé els seus fills, i el primer de tot és treure’ls aquest sentiment. Quan tens un fill no et donen un carnet que t’habilita per ser bon pare o mare.

• Durant aquest curs s’han vist seqüeles del confinament de l’any 2020?
• Sí, en alguns casos sí. Fins i tot intents de suïcidi. Enguany s’ha creat el primer protocol de detecció de suïcidi infantojuvenil. Ens hem de despertar. Els al·lots pateixen, han estat a casa i no han sortit al carrer, i açò s’ha traduït en tristor, fins i tot en intents de fer-se mal en alguns pocs casos… Aquesta guia l’haurien de llegir més d’un pare i més d’un professor, i si s’ha fet, és per alguna cosa. Tenim por a la detecció, però tenim el deure de si veiem un fillet passa pena, dir-ho. Aquesta guia treballa la detecció. Hem de poder parlar del tema, i donar ajuda als fillets quan la demanen o la necessiten.
• Aquest és un tema que incomoda, del que no volem xerrar.
• Sí, és un tabú. Aquesta guia elimina aquest tabú. A un fillet que coneix el concepte de suïcidi, n’hi pots parlar. Igual que de sexe o d’abusos sexuals. Els fillets saben què és, i hem tingut avisos. Aquest curs 2020-21, on hi ha hagut aquesta guia, ha anat molt bé. Els mestres i orientadors han perdut la por a xerrar del tema, perquè tenen un referent.
• Parlàvem de les seqüeles del confinament. Aquests casos d’intent de suïcidi serien els casos més extrems, però quines són les seqüeles que més heu vist?
• La falta de respecte entre iguals. És el previ a la burla, que és a la vegada prèvia a l’assetjament.
• Però si sembla que durant la pandèmia s’han d’haver vist menys que mai entre ells!
• S’han vist més que mai. Durant la pandèmia les xarxes socials han fet molt mal. Estem igual de connectats o més, i tenim les eines informàtiques més a l’abast. Aquells pares que evitaven que els seus fills anessin a internet han hagut de cedir i s’han hagut de doblegar davant el Chromebook. I açò és com la bicicleta, els has d’acompanyar i mostrar a emprar aquestes eines des de petits, acompanyats.
• Durant la pandèmia hem posat als fills més que mai davant les pantalles, amb la part de risc potencial que això comporta. I més en moments en què els pares no podíem estar per ells tant com voldríem, perquè havíem de fer feina.
• Un ganivet de cuina per a què serveix? Per cuinar o per matar. Una pantalla per a què serveix? Per fer feina, o per no fer-ne. O per atacar algú, o per entrar a pàgines prohibides…
• Hem posat els nostres fills davant un risc potencial massa gran?
• No hem estat conscients de com de necessari és estar ben educats en la tecnologia. Als pares ens ha faltat educació tecnològica per poder acompanyar als infants. Les pantalles han anat molt bé, però també produeixen una sèrie d’efectes no desitjats. Per mi una educació tecnològica és bàsica.
• Com ens hem d’educar als pares a nivell tecnològic per a poder educar als nostres fills?
• Hi ha pares que diuen que no tenen ni idea d’internet, que són analfabets digitals, i que no poden ajudar als seus fills. A aquestes persones els explico que la feina és mostrar als seus fills que han de dir les coses bé, que abans de dir una paraula la pensin. Només s’ha de canviar l’àmbit. Si un pare no deixaria que el seu fill n’insultés un altre al carrer, també li ha d’ensenyar que no ho ha de fer a les xarxes socials. No fa falta ser cap crack a internet per ensenyar açò. Sentit comú, respecte…
• Però llavors alguns pares diran que no saben què fa el seu fill quan es posa amb el mòbil o amb l’ordinador, perquè no dominen el tema…
• Si és així, vas a internet i et baixes un exemple de contracte. Hem de partir del concepte que els pares som gestors familiars. Gestionem l’economia de casa, l’amor i els permisos. Els pares som els propietaris del router o de la connexió a internet, i els fills són els clients a qui deixem els serveis. Si el fill insulta, falta el respecte o navega a hores no autoritzades o a llocs no permesos, haurà d’assumir unes conseqüències. Els pares podem gestionar aquestes situacions, premiar aquelles bones conductes, sancionar les que no ho són… Hem de ser gestors i partíceps, acompanyar els fills.
• Certs pares eviten posar límits per evitar enfrontaments, discussions…
• És un problema. No hem de tenir por de posar límits. Imaginem una situació. El teu fill agafa el cotxe, circula a 200 quilòmetres per hora per la carretera i li posen una multa. Què faries com a pare? Pagar la multa i posar-te a tu com a conductor per a què ell no pateixi i pugui seguir anant en cotxe, o deixar que li prenguin el carnet i tots els punts? Segons quina decisió prenguis, els al·lots no entendran mai què és una conseqüència i sí sabran què és una trampa. I amb açò hem d’anar molt alerta.
• Tenc la sensació com a pare que rebem tants inputs i tantes recomanacions que a vegades anam perduts…
• Ningú t’ensenya a ser pare. És tant difícil educar! Dels 0 als 5 anys, abans d’entrar a primària, és l’època en què els pares hem d’educar més amb criteri, responsabilitat i autonomia. En alguns casos que he hagut d’intervenir amb algun jove per cridar-lo a l’ordre, els fills han demanat als seus pares on eren quan ella era petit i el deixaven sempre amb algú altre i no li posaven límits. Als 15 anys no pots controlar l’explosió de rebel·lia d’un jove si de petit no has posat unes bases.
• Com han de ser les sancions, càstigs o multes que es posin en casos de menors que donin problemes? Perquè sembla que allò més fàcil és tancar-los i així llevam el problema d’enmig del carrer…
• Si la persona és major de 14 anys és penalment imputable i el cas l’ha de tractar Fiscalia de Menors. Si és menor de 14 anys i, per tant, no imputable penalment, ha d’anar cap a Protecció de Menors. Davant un insult, una falta de respecte lleu, com a policia tutor comparteixes opinió amb els centres sobre quina podria ser l’actuació necessària… Un fillet que insulta a un altre, per exemple, en matèria d’identitat de gènere, és molt recomanable que se li faci fer un treball sobre aquest tema, sobre la llei, etc. perquè potser a casa seva ha sentit aquests tipus d’insults i no sap que no estan bé. En aquests casos, com a escola podem intervenir. Quan un jove és penalment imputable, hem d’anar molt alerta. No podem posar mesures correctores. A un fillet que roba a una botiga, un jutge li pot posar per exemple un mes de treballs en benefici de la comunitat. Açò ho pot fer un jutge. Tu, com a professor o policia tutor, no li pots dir que faci segons quines coses. De fet, els centres estan obligats a donar avís a Fiscalia. La reparació del mal fet per un delicte, si és penal, no correspon a un civil, correspon a un jutge.
• Com ho fa un policia tutor que viu tants problemes i situacions tenses i dures emocionalment per gestionar aquesta situació a nivell personal?
• Necessito ajuda psicològica, no me n’amago. He demanat que s’habiliti la figura d’un psicòleg per als grups de policies tutors, per poder descarregar la tensió.