Per al meu aniversari m’han regalat una motxilla. No ha estat l’únic regal, però si el que més il·lusió m’ha fet: com a nena petita amb motxilla nova, em sento!!
No és una motxilla per a anar al gimnàs, tampoc per a portar en ella la roba de treballar i l’entrepà; no és una d’aquestes motxilles boniques que ens fan la utilitat a manera de bossa, però resulten més còmodes perquè l’ansa no ens cau, ni pesa tant que en llevar-nos-la ens ha deixat la marca. La motxilla que m’han regalat és una motxilla de viatge.
I que per què em fa tanta il·lusió? Perquè jo mai he tingut cap; sempre he estat maletera, no motxilera. Sóc de les quals surten de casa fent-se notar, inevitablement, delatada pel ruidito de les rodes. No sóc de les quals es carreguen una motxilla a l’esquena i aquesta passa a ser una extensió més del seu cos, sense importar quantes escales hi hagi abans d’arribar al destí, tampoc de si l’ansa no es queda fixa i vaig mig incòmoda tirant d’ella per tota la ciutat.
Fins fa ben poquet veia molts més avantatges a la maleta. Però ha estat bufar aquestes espelmes i sentir que puc viatjar lleugera, sense tantes necessitats ni porsis. I, clar, ara estic ansiosa per fer-me aquesta primera motxilla: seleccionar acuradament què sí que posar dins i què és totalment prescindible. Aprofitar l’espai i no carregar amb tot allò que no serà necessari; bé, una mica com amb la vida, no creieu? Em resulta divertit pensar que quan se suposa que hem de fer-nos la vida més còmoda, que en una certa manera ens aburguesem, com sol dir-se, jo somric i els ulls se m’il·luminen en veure que la meva parella em regala una motxilla per a viatjar. Llavors no puc evitar pensar en aquesta altra motxilla de la qual tant es parla, aquesta que tots carreguem i, que segons avança la vida i nosaltres amb ella, cada vegada té més pes en el seu interior. Perquè en el meu cas tinc la sensació de tot el contrari: he anat fent espai, neteja, llevant tot l’antic, que ja no em senta bé, no em serveix i ha passat de moda. El millor és sentir que puc viatjar lleugera i ser conscient que es gaudeix molt més del viatge, d’aquesta aventura que és la vida.
En una setmana estaré estrenant l’altra motxilla, la que em va fer somriure el dia del meu aniversari; la tinc bé a la vista esperant a ser omplerta. Però no! no carregaré amb ella de qualsevol manera, no l’ompliré amb roba, calçat i complements que no vagi a posar-me, tampoc deixaré que les tires estiguin de qualsevol manera, vull viatjar còmoda i només preocupar-me del viatge, del paisatge i, sobretot, de la companyia. Igual, igual, que amb la meva motxilla de vida; a dins res de coses feixugues i sense utilitat. Acabo temporada i molts viatges m’esperen, en tots els sentits.
