De la infantesa i de l’adolescència tenc molt gravada la imatge d’un tipus de personatge, a vegades una parella encara que era l’home qui duia la veu cantant, situats generacionalment entre el meu pare i jo, o sigui, nascuts entre 1921 i 1960, que amb una mena de coqueteria estudiada i una petulància cursi i vergonyosa que feia una certa angúnia, proclamava, proclamaven, ser catòlics… no practicants. Eren molt habituals a l’època. Gent d’esquerres, o d’una dreta conscienciada i renovada, que volien diferenciar-se dels seus pares i del règim franquista nacional catòlic que anaven, anàvem, deixant afortunadament enrere i del qual es volien distanciar però sense el suficient valor de fer-ho obertament, de desmarcar-s’hi del tot per por a les conseqüències amb la família, amb els amics o amb la resta de la societat de l’època. Quan els sentia i els observava, joves, moderns, a vegades guapos, a vegades no, divertits fins i tot, però falsos, m’entrava una mena de fluixor. Com si les articulacions dels genolls es tornessin de cotó i aquesta manca d’estaló posés en qüestió el meu equilibri, la meva estabilitat motriu. Llavors era més intuïtiu i les analogies eren mentals. Catòlic no practicant. Com es menjava, açò? Futbolista no practicant. O ets futbolista o no ets futbolista. Vols dir que un dia vas ser futbolista i ara has deixat de ser futbolista? Llavors has passat a ser exfutbolista, com Josep Guardiola o Zinedine Zidane. O el que vols dir realment és que, a pesar de no haver jugat mai a futbol, com que t’agrada aquest esport, ets futbolista només en esperit? Ets catòlic teòric però no practiques el catolicisme? Què se’n deu haver fet d’aquestes parelles, d’aquests catòlics no practicants que proclamaven el seu estatus ambigu fa més de trenta anys? Ara deuen ser catòlics? O deuen haver de deixat de ser catòlics? Són agnòstics? O ateus? S’han fet capellans? O han fundat un partit d’esquerres apartat de tota confessió? O continuen sent catòlics no practicants? Els adorava. Volia ser com ells. Era com si tinguessin un peu damunt un núvol i un altre sobre un segon núvol; allà, al blau cel, cantant Puff és un drac màgic. Estic llegint aquests dies Seguir amb el problema de Donna J. Haraway i posa molt d’èmfasi en les primeres expressions pioneres que, des del primitivisme natural més pur, s’avançaven i predeien des del passat perills del futur com, per exemple, el canvi climàtic. Idò, aquests personatges descrits, els catòlics no practicants vull dir, formen part d’aquesta estirp, juntament amb els navahos o els hopi, que van predir fenòmens actuals com ara el desgel des de les seves terres assetjades per la indústria a Amèrica del Nord. Els meus amics catòlics no practicants es van avançar a aquest fenomen actual consistent en separar la imatge -sempre bella i afavoridora- de l’activitat que sempre és bruta, perillosa i exigeix esforç. A finals d’octubre em van convidar a la presentació del llibre Es Molí de Foc. 25 anys d’intensitat culinària. 1996-2021. L’encarregat de fer els honors va ser el director del diari Menorca, en Josep Bagur. Ho va fer molt bé. Va ser divertit, va fer riure al centenar de convidats asseguts al bell pati de Sant Climent del restaurant, va ser didàctic i va aportar aspectes nous que no surten al llibre. Un 10. Bé, un 9,5. Va deixar anar una frase antològica. Es va felicitar que el llibre estigués escrit en català i, sobretot, que ho haguessin fet també en aquest idioma els més de noranta treballs presentats al concurs de literatura gastronòmica. Genial. Josep Bagur, director d’un diari escrit majoritàriament en castellà, es va mostrar davant el públic congregat com un catalanista -o un menorquinista, perquè l’idioma de Menorca és el català- no practicant. És un dels signes de la nostra època. Agafar la imatge positiva d’una idea o d’una ideologia i buidar-la amb cinisme de contingut. Podria posar més casos però em conformaré només amb un altre per manca d’espai. Damià Coll penja una de les seves precioses fotografies paisatgístiques a Facebook acompanyada d’un text de Thoreau. Coherent. Caminador, fotògraf, compromès. Llavors entra en escena Juan Elorduy, que es va manifestar públicament a favor de la censura i en contra de la llibertat d’opinió i d’expressió, i, amb un comentari breu, enalteix la figura del pensador que es va posicionar en contra de la censura i a favor de la llibertat d’opinió i d’expressió i que, per la seva defensa dels drets civils, va acabar a la presó. Juan Elorduy és un ecologista no practicant o un lluitador per les llibertats no practicant. Com aquests dos personatges n’hi ha en la societat actual milers. Hi ha gent d’esquerres no practicants, hi ha feministes no practicants, hi ha demòcrates no practicants, hi ha, fins i tot, intel·lectuals no practicants… En definitiva, Puff era un drac màgic. Les màscares cauen i, com molt bé diu l’escriptor Jair Domínguez, que ha estat víctima de la censura a TV3 per criticar la monarquia i que ha estat linxat a les xarxes, és una xalada, un gustàs -»Quina gustera anar veient com cauen les màscares»- ser-hi present.
GUSTÀS. Paraula molt viva a Menorca i d’ús quotidià que seria sinònim de xalada, o sigui, de l’acció de xalar, de sentir gran gust o plaer. L’origen s’ha de cercar en el castellà; per tant, un castellanisme que ha fet fortuna a la nostra illa.
