José Tolentino Mendoza, conclou reflexionant l’art de mirar la vida: Arriba un moment que entenem que el més important no és saber si la vida és preciosa, bella o tràgica, si no és res més que una passió irrisòria o si a cada moment es revela una empresa sublim. El que és important és saber, amb una d’aquelles certeses que broten innegociables dels fons de la pròpia ànima, si estem disposats a estimar la vida tal com es presenta.
I, per a mi, és ben cert el que diu Tolentino. Viure té aquesta simplicitat, que ens convé redescobrir desfent-nos de les moltes coses que ens obstaculitzen fer camí amb pau i alegria. Joan Aragonès a un dels seus pessics de l’any 2002, parlant d’un home deprimit, comenta activant la seva imaginació: En certa ocasió Nasreddín es va trobar amb un home molt deprimit assegut al costat del camí. -Què et passa? – li va demanar. –Estic fastiguejat. No em falta res, però no trob al·licient a la vida, res no em fa il·lusió. Nasreddín d’una arrencada li va prendre la bossa dels diners i es va posar a córrer. L’altre l’encalçar, però en va. Nasreddín va córrer més i va ser prest que el va perdre de vista. Va donar, però, una volta i va tornar al camí deixant la bossa en un revolt abans no hi arribés el seu perseguidor i propietari. Quan aquest, finalment, la va trobar va fer un bot d’alegria… per haver trobat els mateixos diners que ja tenia abans.
No poques vegades com ens insinuen Tolentino i Aragonès, la causa de la nostra tristesa resideix a no saber valorar allò que som i tenim. L’home deprimit aconsegueix pegar un bot d’alegria quan torna aconseguir el mateix que ja tenia. I, per a José Tolentino, l’alegria de la vida es desperta quan ens disposam a ben acollir el que ens succeeix cada moment.
A vegades ens sentim amb baixa forma, cansats, frustrats, més per manca del que no necessitam que per manca del que ens és necessari i que ja tenim o vivim. Sant Francesc d’Assís deia: Necessit poc, i aquest poc ho necessit molt. Necessitam valorar el que tenim i vivim, necessitam donar gràcies pel que hem viscut i vivim, necessitam valorar positivament el que som i el que estem cridats a ser. No hi ha pobresa i frustració més gran que la de l’insatisfet. Ja deia Sòcrates: Quantes coses no necessit per a ser feliç! A vegades, anant d’un lloc a un altre i mirant mostradors i diverses publicitats, em dic a mi mateix tenint present Sòcrates: Quantes coses no necessit per a ser feliç! Un llibre de la Bíblia ens diu: Anima’t tu mateix i encoratja’t, i aparta de tu la tristesa, perquè la tristesa ha perdut molta gent i no serveix de res (Sir 30,23).
A vegades sols necessitam sortir al camp i respirar a l’ample. Sols necessitam que algú ens acompanyi i ens regali un poc de temps. Sols necessitam riure un poc i deixar que el benestar ens entri al cor. Sols necessitam tenir un poc més de confiança, esperança i fe. Cert, sols necessitam que algú, veient-nos en baixa forma, s’atreveixi a mirar-nos i ens digui, tan sols en la mirada: tu ets important per a mi.
Abracem-nos sense paraules ni preguntes. Valorem-nos sense comprar ni exigir res de ningú. No cerquem valorar el que tenim enfora sense adonar-nos del bo que hi ha en el que tenim al costat.
Diumenge celebrarem la Quinta Jornada Mundial del pobre instituïda pel Papa Francesc. Intentem aconseguir que aquesta jornada ens serveixi per a celebrar que la nostra pobresa ens pot satisfer si som capaços de fugir de tantes coses supèrflues valorant més el que som que el que tenim. El que som és la nostra riquesa!
