És obvi que quan escrius la ressenya d’un llibre has d’evitar, de totes totes, fer qualsevol mena d’espòiler i si és del gènere negre més encara. Fer-ho amb el llibre que avui us vull comentar seria imperdonable.
Després de la vergonya, de Marc Moreno, una molt bona novel·la negra, teixida amb un ordit tan precís i subtil que, per evitar qualsevol relliscada, de l’argument no us diré res més que allò que se’ns ofereix a la contracoberta.
En Pau diu a la Sandra que ho deixen, que acaba de conèixer una altra persona i que s’ha enamorat perdudament d’ella. I marxa del pis on viuen. Però només sortir de l’edifici un cotxe l’atropella. Després de quatre anys en coma, en Pau desperta a l’hospital. Però allà no hi ha ningú. Només els pares. Ni rastre de la Sandra, ni del seu fill ni de la dona que el va enamorar quatre anys enrere. I entre les seqüeles físiques causades per l’accident i les psicològiques derivades de la situació en què s’ha vist abocat, en Pau lluitarà per descobrir què és el que va passar la nit de l’atropellament.
És evident que, com a bona novel·la negra, hi ha un enigma i per tant la necessària intriga, però el que també hi ha és dolor, molt dolor, i angoixa, i desesperació.
Però anem a pams, aquesta novel·la ens exigeix calma. Sincerament no sé ben bé com explicar-ho, però de qualque manera la història d’en Pau, el seu sofriment, ens lliga més que l’afany per desentranyar el misteri. I és que, us ho dic sense cap mena de dubte, Després de la vergonya respira veritat, i aquesta veritat desassossega, inquieta, fins i tot fa patir.
Parlem llavors un poc més d’en Pau, un home trencat, espatllat, immergit en una agonia paralitzant –“Millor no pensar-ho. Impossible no pensar-ho”- i que així i tot copeja, una vegada i una altra amb les seves migrades forces, les portes que li barren el pas. Potser mai hem estat dins el pou profund on a ell l’han enfonsat, però no dubtam que la vida ens hi podria portar, que el nostre món es pot esqueixar, que no tenim res assegurat.
Marc Moreno ens trasllada aquesta angoixa, ens fa viure aquest Pau que “… no és més que un record que es manté als pensaments esquarterats i la memòria resistent d’algú que pretén ser algú altre que ja no és”. Només per això ja caldria llegir la novel·la.
Però hi ha més, molt més. L’autor ens porta més enllà del turment psicològic del protagonista, ens endinsa dins les vergonyes d’un sistema social que deixa víctimes arreu, ens fa fitar la maldat, ens fa sentir el desemparament infinit dels que es veuen abocats sense remei a la resignació –“Resistir és allargar l’angoixa”- i, en definitiva, ens fa qüestionar la bombolla irisada en què creiem viure.
No he amagat en cap moment el meu entusiasme, Després de la vergonya m’ha agradat i m’ha colpit, m’ha impressionat i m’ha deixat un regust amarg.
Però allò que és important és que de cap manera m’ha deixat indiferent. És una història dura, del principi al desenllaç, però no més del que ho és la vida. Gaudireu d’aquesta lectura, patireu amb aquesta lectura i d’això es tracta, perquè malgrat que no visquem en una novel·la negra, no som en absolut immunes a aquesta mena de ferides:
“Superar situacions que difícilment s’obliden sense remoure per dins (…) Pensaments que l’acompanyen enganxats a la pell com una paparra que li xucla les poques energies que lluita per conservar”.
Després de la vergonya. Llegiu-la, sisplau.
