Aquest article no és políticament correcte i tampoc, se suposa, per una part de la societat serà considerat oportú i socialment correcte. I per escriure’l he hagut d’aprofitar una estada a Menorca de tardor, que ha estat, a la vegada, una estada de retrobament per la pandèmia.
A principis dels anys 50 del segle passat hi havia un carreter que a Ciutadella li deien el Joan el Suau, que tenia un cavall, lògicament de carreter, que li deien el Roig. També hi havia la meva família que passava els estius a un xalet meravellós per a mi, és clar, perquè aquell xalet era el xalet de la llibertat, després d’uns cursos molt durs amb horaris, a partir del 10 anys, de 7,15 a 20,15, dissabtes inclosos, amb interrupció només per esmorzar i dinar i on anaves i venies del col·legit a l’hivern amb els carrers de Ciutadella gairebé a les fosques, amb un fred que pelava i amb la tramuntana que bufava. I així ens fèiem forts.
El Joan el Suau era el carreter de la família i els diumenges dels llargs estius de tres mesos, a primera hora, ens venia a buscar per portar-nos a missa a Ciutadella. I ens tornava al migdia. Venia ben net com el Roig i amb la camisa planxada. De tornada de Ciutadella al migdia, mai d’anada, el Joan el Sua em preguntava si volia menar el cavall, ja que m’asseia al davant ,al seu costat, i la família seia separada del conductor per una mampara i en còmodes seients al darrera. I jo sempre deia que sí i quan hi havia una recta en un camí sense asfaltar, em donava les regnes i era es fiet més feliç del món.
En aquella galera però hi faltava una germana, de les tres germanes i jo mateix que érem, em vam quedar tres. Va morir a Barcelona en una operació a vida o mort a l’any 50 i els metges van dir als pares que probablement havia influït en la malaltia el fet d’haver estat engendrada en plena guerra civil. Tenia 12 anys. I la mare, amb aquesta desgràcia afegida al que explicaré a continuació, va perdre la salut per sempre.
La família de la mare era de l’alta burgesia menorquina. L’avi era un català de Sabadell que és va casar amb un menorquina i va fer fortuna a Argentina, començant de forner a la ciutat argentina de Còrdova i acabant tenint una mansana completa al centre de la ciutat. Entre la guerra i altres motius allò se’n va anar en orris, però el meu pare va agafar el relleu i va mantenir i millorar el nivell en relació a la nostra part.
Tot això es veu que era un problema molt greu el 36. Els primers dies del cop d’estat militar el pare va ser detingut, per cert el mateix dia que la Comunitat Salesiana, tal cosa ho vaig descobrir sorprenentment a l’Ajuntament quan vaig ser a finals dels seixanta Secretari de l’Ajuntament de Ciutadella.Vaig veure la llista. Per cert un salesià de la llista que és va salvar va ser després, als anys 50, professor meu de batxillerat. I el pare va anar a parar al tristament famós vaixell “ Atlante” que estava a Cala Figuera al Port de Maó. Allí van assassinar, a més dels civils corresponents, 37 capellans. Si tenim en compte que a Menorca hi havia només 7 municipis vol dir que de capellans en van quedar ben pocs. Val a dir, també ,que Menorca va ser republicana fins el 8-9 de febrer del 1939, és a dir, fins al final.
Amb la detenció, al pare li van requisar, a més a més, una casa seva on vivia la meva família, una casa preciosa, de tres plantes i un soterrani, enfront d’un baluard de la muralla de Ciutadella i en un lloc estratègic de les festes de Sant Joan. Veient la situació, la família de la mare va decidir refugiar-se en una finca rústica que tenien també preciosa, i que ara és un Hotel Rural, fora de Ciutadella, a Ferreries. Però així com la casa paterna els qui manaven, és un dir, la van donar a un pagès i aquest veient que no era seva la va cuidar i només va viure als porxos,a la finca rústica el pagès els vigilava i fins i tot els hi marcava les hores que podien anar a recollir aigua al pou que era, com la finca , com és lògic, propietat de la família.
Enmig d’aquell desastre, a la mare li comuniquen l’afusellament del pare i parteix cap a Maó, caminant i caminant kilòmetres, sense cap ajuda. I quan arriba al port el troba viu. La noticia de l’ afusellament no va ser una broma macabra, que també, sinó que dins el desordre d’aquella gent van perdre els papers del pare i no tenien còpia. És així .
El vaixell “ Atlante” era un vaixell de mort i, a més a més, els hi van col·locar als penya-segats que hi havia al davant el cadàver d’una dona morta, que va resultar ser la muller d’un militar, violada i assassinada. I allí la van tenir dies amb els rapinyaires fent la seva feina.
Salvat el pare d’aquella brutalitat ,va ser detingut dues vegades més durant la guerra i en una d’elles la germana major, viva per sort, i que era molt petita va sortir a defensar el pare físicament enfront d’aquells tipus. El van passejar cada vegada que el detenien ,entre fusells, per Ciutadella. I a la tercera detenció hi havia un comandant militar república que el van enviar a Menorca per posar una mica d’ordre i li va preguntar: “ A usted de que se le acusa? “. I ell va contestar: “ De ir a Missa” . Era la veritat, sempre deia que els qui el detenien li deien que sabia que anava a missa. I el militar de carrera li va contestar:” La República no condena a nadie por ir a misa . Suéltenlo .“
Aquest articulista procura entendre totes les situacions i per tant també els forts sofriments de molts republicans correctes. Sap perfectament que el 36 i va haver un cop d’estat il·legal. Entre alguna cosa més, també ha sigut professor universitari de Dret Constitucional i conec la història del constitucionalisme de la Segona República. Soc conscient que durant anys molts ciutadans i ciutadanes van suportar la memòria dels vencedors. Però ara ja fa un cert temps que pràcticament no es parla més que de la memòria dels altres. Per tant, es creu que potser seria un bon moment per ajuntar les dues memòries i viure en pau.
Aquest article és un article illenc i que fa molts anys, potser massa, que devia als pares que descansen en pau i s’escriu ara també com a record del 85 aniversari que fa del tristament famós vaixell “ Atlante” al port de Maó.
Potser ens retrobarem tots al Cel i el Joan el Suau, el carreter ,ens esperarà amb la galera i el Roig preparats i ens portarà pels camins de les estrelles. I amb la galera , el Joan el Suau i el Roig anirem d’estrella en estrella fins a arribar a l’ estrella de l’alba.
