Amors prohibits, la revolta per la llibertat, el remordiment d’un home envellit: una novel·la ambiciosa i apassionant sobre una nissaga de mallorquins establerts a l’Argentina convulsa del segle XX.
Amb aquestes paraules se’ns presenta, a la contracoberta, la novel·la que avui us vull recomanar. Estimada Mirta, de Maria Escalas. Però abans de continuar, us he de dir que sí, que efectivament és tan ambiciosa com apassionant. Una gran, molt gran novel·la.
He llegit moltes obres que ens narren les vicissituds d’una família. De Galsworthy a Eça de Queiroz, de Martin du Gard a Allende, molts autors, tot explicant-nos la història d’una família, ens han fet viure la Història. A aquest il·lustre llistat hi hem d’afegir ara, sense cap mena de dubte, Maria Escalas.
He gaudit molt, moltíssim, d’aquesta lectura, però abans d’endinsar-nos-hi cal fer un esguard a l’argument.
Buenos Aires, 1947. En Francisco, amb a penes setze anys, desembarca del vaixell que l’ha portat fins a l’Argentina. Amb l’enyor de la seva estimada Mallorca al cos, comença com aprenent a una fàbrica de màquines de cosir, aconsegueix prosperar, enriquir-se i fer-se un lloc enmig de la “bona societat”. Si més no aquest ascens social tindrà inevitables conseqüències…
Així tot seguint la vida d’en Francisco viurem, fil per randa, la convulsa història argentina, des del messianisme populista de Perón i Evita a la sagnant dictadura de Videla. Més de quaranta anys farcits d’esperances i frustracions, de somnis i tragèdies.
No me’n puc estar de comentar-vos que la feina d’investigació de l’autora deu haver estat titànica. No només ens fa respirar la flaire dels ambients porteños o de la Córdoba argentina, sinó que en la narració hi apareixen amb tanta versemblança personatges documentats que per moments sents que la ficció es converteix en una crònica de la realitat, la narració acurada d’uns fets succeïts. És la millor recomanació per a qualsevol obra literària.
A més, per si tot el que ja us he comentat no fos suficient, Estimada Mirta ens planteja, subtilment i sense escarafalls, tot un seguit de dilemes morals: el silenci culpable, la por com a justificació, la ceguesa interessada, la complicitat implícita enfront del compromís, el risc, el clam de justícia. Deixem-ho aquí.
Una novel·la amb una força enorme, una novel·la tan poderosa que inevitablement t’arrossega. Abans us ho deia que he gaudit de llegir-la i és cert, però també m’he indignat, m’he sentit ferit i m’he emocionat, m’he angoixat i m’he rebel·lat, i al final l’he acabada amb el cor oprimit i amb una ràbia immensa.
No us desvelaré més detalls ni us explicaré els motius d’aquesta allau de sentiments, simplement us traslladaré dos breus paràgrafs que, en el meu humil parer, copsen de qualque manera l’esperit d’aquesta meravellosa i dura història:
“I sí, petitona, gairebé et sent, dient que no és just. Però és el que és. En quin moment algú et va dir que la vida havia de ser justa?”
“A més, la vida és tan cruel que no sols ens nega segones oportunitats, sinó que a més ens castiga fent-nos patir el mal que hem fet als altres”.
Voldria que fos certa la darrera afirmació, ho desitj de tot cor, perquè faig meves les paraules d’en Francisco, “No hi crec en el cel, però necessit creure en l’infern”, per tenir l’esperança que en qualque moment es farà justícia.
