Fa unes setmanes vaig assistir a la presentació, al claustre del seminari de Ciutadella, de la darrera novel·la de Maite Salord, El país de l’altra riba, guanyadora més que merescuda del prestigiós premi Proa.
Aquestes ratlles inicials només són una excusa per dir-vos que quan es va fer l’acte de presentació ja l’havia llegida, i que després indefugiblement vaig rellegir-la. La primera vegada amb ànsia, la segona reposadament, la primera vivint la narració, la segona sentint més profundament els personatges i fixant-me en els múltiples detalls.
No ho faig sovint això de llegir dues vegades, en poc temps, una mateixa novel·la. Aleshores ja us fareu una idea de quant de molt em va agradar, quant de molt l’he gaudida.
Si més no, també us vull comentar que he sentit una mica de desassossec a l’hora d’escriure aquesta ressenya. No és el mateix parlar del llibre d’un autor amb qui no tinc tracte més enllà de les xarxes socials que fer-ho de l’obra d’una persona que conec i admir no només per la seva obra literària sinó també per la trajectòria personal.
Però som-hi, i perdonau-me si no som capaç de fer justícia a aquesta gran novel·la.
Anem, sense més dilacions, a la sinopsi de l’argument. Un avió de la Luftwaffe alemanya que ve de bombardejar el nord d’Àfrica cau a l’Illa de l’Aire. Alhora, a Alger, un avi i el seu net, jueus que han pogut fugir de l’holocaust, malden de sobreviure. El net, Daniel, rep l’ajut de l’amo del Cafè de París, on coneix la Isabel, una noia treballadora filla de menorquins emigrats a Algèria. Cinquanta anys després, a Barcelona, la Marta i la Hanna inicien una relació amorosa en què les respectives històries familiars hi tindran un paper cabdal.
“El passat és present i el present, malgrat tot, és fet sempre de passat”.
Aquesta frase que trobam per primer cop al capítol inicial de la novel·la ens aporta, en el meu humil parer, la clau de l’obra. Així present i passat s’entrellacen en un ordit tan perfecte com captivador.
I la Història, en majúscula, ho travessa tot i tot ho condiciona, ens travessa i ens condiciona. Des de la II Guerra Mundial a gairebé l’actualitat, tot passant per la cruenta descolonització algeriana, veiem que res pot quedar al marge, perquè “posar paraules a la memòria és obrir un espai del qual ja no pots fugir mai més”. I sense memòria només hi ha el silenci ofegador, la bena als ulls, la impostura sovint còmoda però sobretot injusta i perillosa.
I a més els escenaris, Menorca, esclar, però també Alger i Fort de l’Eau, Brussel·les i Barcelona. Escenaris de la memòria que ben segur han exigit una ingent tasca de documentació. Potser ara és el moment de citar Faulkner i veure com les seves paraules s’adiuen perfectament amb allò que ens conta Maite Salord en aquesta novel·la extraordinària: “El passat mai es mor, ni tan sols és passat”.
Permeteu que obri ara un breu parèntesi personal. He gaudit molt llegint El país de l’altra riba, res hi sobra i res hi manca, però el que més m’ha fet estremir són els adeus. Us puc assegurar -sense voler entrar en més detalls- que els comiats de tota mena en què topes a la novel·la et deixen el cor encongit, els ulls a punt de vessar. Talment com si els estiguessis vivint. Són teus. No crec que hi pugui haver una lloança millor.
Però no vull tancar la ressenya sense dir-vos que, més enllà de les referències menorquines, algerianes o barcelonines, estem parlant d’una novel·la universal. Allò que ens explica i ens fa viure no té en absolut cap connotació localista. El dolor de la pèrdua, la voluntat de supervivència, l’amor i el desamor… són sentiments universals més enllà del temps i l’espai. Però Salord ha aconseguit situar-los magistralment en una època concreta i en uns indrets que, per vivència directa o per records familiars, ens són propers. Vet aquí el segell d’una gran escriptora.
He de cloure, ara sí, la ressenya i ho vull fer amb paraules de la mateixa autora:
“El que ha de fluir és la vida, amb total i absoluta sinceritat”.
Res més. El país de l’altra riba, una novel·la que cal llegir.
