Sembla una pel·lícula. Rosalia Florit Pons, 81 anys molt ben portats, va sentir, després de la projecció del documental que Macià Florit Campins va fer per celebrar el desè aniversari de l’encantador hotel amb encant -no és una redundància- Ses Sucreres de Ferreries, una glosa, més bé una codolada, que havia escrit feia molt de temps el seu avi matern, Rafael Pons Sintes, de quan era propietari i a la vegada pagès del lloc situat a la carretera de Cala Galdana i que és conegut encara avui -naturalment- com a Calafi Vell. No estava prevista la recitació que el glosador de Ferreries Xisco Morlà Janer va fer de manera espontània davant el públic congregat al pati de l’hotel que duen de manera meravellosa Stephanie Mahe i Ignasi Truyol. Per tant, va ser una sorpresa, un regal, després d’haver visionat el també meravellós documental realitzat pel cineasta i autor de la premiada Pedra pàtria. Va recitar dues codolades. Una anava del pont de fusta de Cala Galdana; avui desaparegut. L’altra, sobre el mateix lloc de la seva propietat on vivia amb la família i que conreava amb les seves pròpies mans. La primera estrofa de la codolada deia així: “Calafi és un lloc petit / i està enfora de la mar. / Dues tafones hi ha / i un barranc molt escondit”. L’acció de la pel·lícula que he esmentat. També el conflicte. Tal vegada influenciada per la mort recent de la darrera filla de Rafael de Calafi, na Rafaela Pons Florit, que va morir enguany amb 107 anys d’edat, també molt ben portats, na Rosalia va tenir la necessitat d’aconseguir sencera la glosa del seu besavi matern. Resolta com és, va agafar paper i bolígraf i es va dirigir a la casa del magnífic glosador Xisco Morlà Janer. Va ser rebuda amb molta estima per la dona i pel propi glosador. El germà de Xisco havia estat missatge de Calafi i existia una bona relació entre les famílies. El germà havia estat el fil transmissor de la glosa que s’havia après de memòria en Xisco. I aquí apareix el drama. En Xisco Morlà Janer havia patit un ictus i s’havia oblidat, havien desaparegut de la seva ment, com si fos el protagonista de la meva novel·la El laberint de les girafes, i no podia tornar a evocar la codolada com havia fet de manera meravellosa i sentida al pati de l’hotel de Ses Sucreres feia un parell d’anys. Per tant, no seria possible la transcripció. Per tant també, després de la mort de l’anciana que va ser la persona més vella de Menorca, només serà recordada aquesta primera estrofa i unes poques estrofes més d’aquest glosador de glosa escrita, de glosa pensada i que va ser batle de Ferreries durant la Segona República Espanyola, Rafael Pons Sintes.
Ara la qüestió filològica, la naturalesa de la paraula: escondit. Tot d’una que vaig llegir o, més ben dit, vaig sentir la paraula formant part de la rima de la glosa vaig pensar que era un castellanisme modern que l’autor havia fet servir per conveniències d’eufonia: petit / escondit. La meva sorpresa, una vegada més pel que fa a aquest fascinant món de les paraules, va ser descobrir que el mateix escriptor valencià Ausiàs March, considerat el poeta més emblemàtic de les lletres catalanes medievals (segle XV), va fer-la servir en la seva poesia i, en concret, en aquest vers: “Si com aquell qui stà al bosch escondit…”. El cavaller i falconer Ausiàs March utilitza el verb, com evidencia el context, amb el mateix significat que el propietari i pagès de Calafi Vell Rafael Pons Sintes: “Amagar, ocultar; castellà esconder”. Encara que els diccionaris recomanen els sinònims esmentats, la paraula escondit o escondir prové del llatí abscondere, amb el mateix significat, probablement per conducte del castellà esconder. Es podria interpretar que sí que és un castellanisme, però un castellanisme de més de 600 anys i, per tant, totalment assimilat per la llengua catalana i integrat, en aquest cas, en la seva variant menorquina. I la pregunta que m’ha vingut al cap és per què aquesta paraula tan antiga s’ha perdut, s’ha deixat d’emprar? Fins i tot les paraules lluiten entre elles per sobreviure. Ocultar i, sobretot, amagar a Menorca, va guanyar i es va imposar, es van imposar, per KO tècnic a escondir. A les terres de la nostra parla practicam el joc d’amagar-se. En canvi, als indrets de parla castellana juguen al escondite. Per aquestes dates de Nadal no juguem, encara que signifiquin el mateix, ni a una cosa ni a l’altra pel que fa a l’hora de mostrar els nostres sentiments.