Ens feia falta, un llibre així als menorquins ens feia falta. Un assaig seriós, profund, documentat i rigorós sobre la nostra identitat. Així mateix, incomodi a qui incomodi, estic convençut que passaran els anys i El somni menorquí(nista) esdevindrà una obra de referència.
Fa tres anys, més o menys, es publicava a aquesta secció la ressenya d’un llibre d’Antoni Trobat on deia:
“Sé que arribarà el dia que es parlarà d’Un país anomenat nosaltres com ara ho fem de les obres emblemàtiques de Joan Fuster o Josep Melià”.
Tot i que els dos assajos són força diferents, puc aplicar, sense cap temor a equivocar-me, aquestes mateixes paraules a El somni menorquí(nista). De fet, si ens centrem en Menorca, amb més motiu fins i tot.
Així al pòrtic del llibre Nel Martí ja ens ho deixa clar:
“Aquest és l’objectiu del llibre que teniu a les mans: recopilar i revisar les fonts del menorquinisme polític d’ahir per tal de repensar i dissenyar els reptes del menorquinisme polític del futur”.
“Parlàvem a l’inici de menorquinisme com a moviment centrat en Menorca, des de Menorca i per a Menorca. Però no només.(…) el nou menorquinisme ha de ser una cosmovisió, una manera de mirar el món i d’estar-hi. Ha de ser un universalisme (…) un moviment compromès a canviar el món i a posar en pràctica els valors universals (…) El menorquinisme és un projecte de país per a la menorquinitat: però ha de ser també un projecte de món per a la humanitat”.
Arribats a aquest punt, permeteu-me un apunt personal. No tinc -no he tingut mai- cap pretensió literària ni molt menys prou capacitat per ser cap mena d’ideòleg. Em limit a recomanar llibres. Per això mateix, conscient de les meves mancances, don una importància immensa a un assaig d’aquestes característiques: ens explica amb absoluta rigorositat la història, ens aboca a analitzar el present i ens aporta elements per bastir el nostre futur. I tot això a partir d’un cos teòric més que fonamentat.
Així coneixem les aportacions de grans homes que ens han precedit en aquest gran somni, “Ho faran així des d’Àngel Ruiz i Pablo a Andreu Murillo, passant per Joan Mir i Mir, Hernández Mora, Francesc Camps i Mercadal, Joan Timoner i Petrus o Borja Moll”, i també ens porta de la mà a recórrer els grans moments de la nostra història, des dels inicis del regionalisme a l’eclosió del menorquinisme polític amb nom i llinatges, alhora que ens fa conèixer acuradament tots i cada una de les iniciatives polítiques que han desembocat en l’actual arquitectura institucional de la nostra illa.
Però no us penseu que l’assaig de Nel Martí és un simple inventari. Ni de bon tros. Allò que més engresca és la constant reflexió sobre què va suposar, i què suposa, cada passa donada, cada pensament arrelat, cada fita aconseguida, cada retrocés, cada èxit, cada fracàs i cada repte que encara cal enfrontar.
Però potser, amb tot el que he escrit fins ara, us estic causant una falsa impressió. Si és així, disculpau-me. El somni menorquí(nista) no és, en absolut, un llibre elitista a l’abast només de quatre intel·lectuals, ans al contrari és un assaig apassionant, forçà engrescador, adreçat a tota la població de Menorca.
No puc cloure la ressenya sense fer-vos un comentari que consider absolutament necessari. Els que em coneixeu sabeu de la meva militància, des de fa més quatre dècades, en una formació política nacionalista d’esquerra que, segons la terminologia que ens proposa el mateix Nel Martí, ha assumit les tesis del menorquinisme sobiranista. Per això us he de dir que tot llegint El somni menorquí(nista) m’he adonat, i no sense una relativa sorpresa, que l’autor escriu des de la més absoluta i curosa independència. Deixa clars i llampants els seus ideals, les seves aspiracions, les seves fites… però sense la més mínima ombra de parcialitat partidista. Sincerament, ho dic de tot cor, això és molt d’agrair. Un llibre com aquest ha de ser de tots, i per a tots, els menorquins i menorquines.
En conclusió, us recoman aquest assaig perquè, més enllà de quina sigui la vostra opció política, us farà pensar. I, sense cap mena de dubte, la reflexió és més necessària que mai. Ara ja m’he d’acomiadar i ho vull fer amb una frase del text prou clara i contundent:
“Amb horitzó i camí tot és possible, i la resta són històries”.
