No record haver llegit cap novel·la com aquesta. He llegit, això sí, novel·les immenses que abasten amples escenaris històrics, o sagues que pretenen fer-nos viure el pas del temps. Però Moon Tiger, de Penelope Lively és quelcom molt diferent.
Un esguard a la pròpia vida des de la percepció constant del pes de la història. No sé explicar-ho millor, però del que no tinc cap dubte és que aquesta novel·la, més aviat breu, ens submergeix en una vida fascinant lligada al transcórrer dels segles i, fins i tot, dels mil·lennis
Em fa por no haver-vos embullat, així que val més centrar-nos en l’argument. Claudia Hampton, una escriptora de divulgació històrica molt reconeguda, jeu, sola i vella, en un llit d’un hospital londinenc. Dins la seva consciència encara hi espurnegen els records. A punt de morir imagina que està escrivint una història del món.
“Una història del món. Per deixar-ho tot ben tancat (…) Tot el recorregut triomfant, homicida i imparable, des del fang fins als estels, universal i particular, la vostra història i la meva”.
Aquest projecte ambiciós, engendrat a frec de la mort, que pot semblar impossible o, potser, absurd, de qualque manera és el que s’aconsegueix a Moon Tiger.
“Una història del món, sí. I de passada la meva. La vida i l’època de Claudia H. El bocí del segle XX al qual he estat encadenada, per força o de grat, vulguis o no vulguis. Meditaré sobre mi dins el meu context: tot i res.”
Cal invertir els termes, a Moon Tiger se’ns explica la vida de la Claudia i de passada se’ns posa al davant dels ulls la història del món, des del brou primigeni als brutals enfrontaments bèl·lics que farciren el segle passat.
Crec que he deixat prou clar el meu entusiasme que, a sobre, s’incrementa per la mateixa estructura de la novel·la. Certament la Claudia Hampton ens exposa la seva vida, però alhora sentim les veus de tots els que la compartiren. El resultat és excepcional. Veiem com qualsevol acte, moviment, fet, pot ser diferent segons qui el viu o el recorda. No hi ha absoluts. La història esdevé una mena de poliedre de cares infinites. De qualque manera, i no hem d’oblidar que no estem parlant d’un assaig sinó d’una novel·la tan interessant com engrescadora, se’ns qüestiona el pensament únic, la veritat única
Però tornem a la història, a la història del món. La nostra realitat no és aliena a la de tots els que ens han precedit. Penelope Lively, – o Claudia Hampton – ens ho deixa clar, és millor llavors atendre directament les seves paraules:
“…porta a l’ànima trets que desconeix. I això ho trobo interessant. Ho trobo realment fascinant. Miro la Lisa i els llops udolen a l’estepa, la sang corre per Borodinó, la Irina
sospira per Rússia. Tot deduït, tot mental: una composició a partir de la realitat i la fantasia; així és com coneixem el món.”
Poc més hi tinc per afegir a aquesta ressenya. Només una trivial anècdota personal per alleugerir el text. Al meu primer viatge a Grècia, a principi dels anys vuitanta, vaig topar amb el Moon Tiger.
