L’entrada de l’Islam a l’illa de Menorca, es va produir després de l’annexió de Mallorca a Al-Andalus per Isham al-Jawlani (l’any 902). El ric mercader, després d’un viatge de pelegrinatge a la Meca i de retorn a l’Al-Andalus, va recalar a Mallorca. Motivat per les dèbils defenses existents a l’illa i per la seva posició estratègica en mig de la mar, va sol·licitar a l’emir de Córdoba poder equipar un exèrcit de conquista per annexionar-se les Illes. A partir de l’any 902 les Balears prengueren el nom de Shark Al-Andalus (les illes Orientals) i el primer governador fou Al-Jawlani.
Després de la conquista de Mallorca, l’annexió de Menorca no degué ser traumàtica. La població cristiana menorquina molt prest es va adaptar a les noves circumstàncies: pagament d’un tribut anual per aquelles famílies que desitjaven mantenir la fe dels seus pares, acceptació dels nous dirigents i canviar el sistema econòmic imposat pels nous amos.
Hem de creure que de l’any 903 fins l’any 1287 (foren quasi 300 anys de domini islàmic) la totalitat de la població havia acceptat l’Islam com a religió, de manera que a Menorca no existiria una població mossàrab, com succeí a altres regions de la península, amb poblacions criatianes més nombroses (Múrcia, Toledo).
De la Història Musulmana de Menorca en sabem ben poca cosa. El relat més conegut i repetit per tots els historiadors és el referent al Tractat de Capdepera, concòrdia signada entre Abu Muhammat ibn Abd-Allah i Jaume I el Conqueridor l’any 1231, pel qual el moixerif musulmà es va comprometre a pagar anualment un tribut, especificat amb caps de bestiar major i menor, unes 900 quarteres de forment i altres productes de la terra, que va permetre als musulmans menorquins romandre a l’illa, amb una situació de semi-independència durant més de 50 anys (1231 – 1287).
L’illa de Menorca, uns anys abans de ser conquistada per Alfons III, estava poblada per unes 5.000 – 6000 persones, de les quals més de la meitat vivien a Madina Minurqa (després Ciutadella). La majoria dels caps de família residents formaven la classe dirigent, tan política com religiosa (ulemes i fuqqaa). La resta de la població estava disseminada per la terra interior, ocupant les alqueries, rafals i cabanes disseminades pel territori illenc, el nom de les quals encara avui guardam un ric testimoni toponímic. Aquesta població rural, que va ocupar antics assentaments talaiòtics, ha estat descoberta i coneguda gràcies a les excavacions practicades en els antics recintes megalítics existents.
Un dels primers testimonis apareguts fou durant les excavacions de Trepucó i Sa Torreta per Miss Margaret Murray, la qual va classificar com a ibèriques unes ceràmiques que actualment són considerades musulmanes almoràvits. A l’actualitat, han aparegut restes semblants a Santa Mònica, So Na Cassana, Torelló, etc.
A l’extrem oriental de l’illa, sobre un turó, s’aixecava un castell defensiu (Maguna – Maó) que feia de centinel.la damunt el port. Maguna era un nucli poblat que en altre temps fou un port actiu de comerç, amb contactes comercials freqüents entre les ciutats africanes de Tunis, Alger i Cartago, i les ciutats ibèriques del Llevant peninsular, com la populosa urbs de Tarraco.
A l’interior de l’illa, i construït com un lloc ocasional de defensa col·lectiu, existia un hisn (castell de poblament) el qual servia de refugi a tots els habitants de l’illa en cas d’una nombrosa invasió. Un lloc de característiques molt semblants als hisn musulmans existents a les regions andaluses d’Almeria i Granada.
A l’altre extrem de l’illa s’ubicava Madina Minurqa, la capital, amb la seva mesquita, una Almudaina damunt del port o cala i un palau residencial.
Des de 1234 fins l’any 1282, la comunitat islàmica menorquina va estar regida per una persona excepcional; un almohade il·lustrat, nascut a l’Algarbe (Portugal), que a més de regir l’illa era un poeta, amant de la cultura. Un rais que va mantenir una activa i constant correspondència amb nombrosos i eminents poetes i savis musulmans, arreu de les terres islàmiques. Foren anys en que Menorca es convertí en un far de cultura i de pau, en mig de la barbàrie i horrors que sofriren les ciutats de les taifes d’Al – Andalus, que foren reiteradament atacades i massacrades per les tropes cristianes de Jaume I (València 1238 i Múrcia 1244) i del rei de Castella – Lleó, Fernando III el Sant (Córdoba i Sevilla).
A Menorca, el rais Abu Utman Sa’it ibn Hakam, resident a madina Minurqa, va fer construir, a les afores de la població, un palau, que gaudia d’una edificació amb volta (cubba), decorada amb llaceries i mocàrabs en els angles, envoltada de jardins, des d’on impartia justícia i es reunia amb el consell de vells per prendre la millor decisió. Sobre el frontispici de l’entrada del palau, hi va fer col·locar un text de benvinguda, que ell mateix va redactar; un poema que l’historiador anglès Armstrong va escriure, en la seva Història de Menorca, haver vist encara en el castell de Santa Àgueda (???).
Aquest palau, després de la presa de Ciutadella el 1287, va ser parcel·lat i convertit en habitatges, mentre que l’hort va ser cedit a la comunitat franciscana, que el varen regentar i gestionar fins l’any de la Desamortització (s. XIX).
Sobre el petit port de la Madina, s’aixecava una Almudaina (castell – alcàsser), citada durant el segle XIII per la documentació catalana, ja que sota la seva ombra, en els mes de maig – juny, era embarcat el bestiar que la comunitat islàmica pagava als procuradors catalans – mallorquins que venien a cobrar del tribut estipulat en el Tractat de 1231.
Entre el palau del moixerif i l’alcàsser s’hi va formar un lloc erm (algunes fonts diuen que hi havia un hort, amb una sínia) que donà lloc a la plaça del Born.
Pròxim al palau s’aixecava l’única mesquita existent a la madina. Un edifici, segurament de reduïdes dimensions, proveïda d’un pati i una font, on practicar les ablucions abans de l’oració i concentració dels fels els divendres, i d’un minaret, que segons alguns historiadors va ser convertit després en campanar.
Després de la conquista, la mesquita, degudament purificada va ser convertida en església, la qual romandria en peus durant quasi 100anys, fins que es va transformar en una nova església d’estil gòtic català tardà.
Sembla ser que la medina no tenia muralles. Hem de creure que les altes parets de les mateixes cases configurarien un precari sistema defensiu. A hores d’ara és difícil delimitar el perímetre exterior de la vila musulmana, però és evident que la comunitat islàmica estaca ubicada a l’angle NW de l’actual Ciutadella, i els actuals carrers de Sant Miquel, Andrones, Sant Cristòfol i Santa Clara, que són quasi convergents a la mesquita, ocuparien la major part de l’espai urbà musulmà.
Així doncs, la urbs musulmana arribaria fins les immediacions de la Plaça Nova – Notari Quintana, de manera que l’actual punt on actualment l’estàndard dona els Tres Tocs el dia de Sant Antoni (17 de gener, Diada menorquina), està un tant allunyat del lloc on estaria situat el Portal de Maguna (Portal de Maó).
L’error és comprensible. El rei Jaume II de Mallorca quan va projectar les muralles que circumval·larien Ciutadella, va ampliar l’espai urbà de la vila, de manera que el Portal de Maó va quedar allunyat uns 200 metres més enllà del possible Portal musulmà.
També sabem que el rei Jaume I de Mallorca va concedir al mercader perpinyanès Arnau de Bezers (1253) la facultat de construir un alfòndec en el por de madina Minurqa per poder comerciar amb els musulmans menorquins els productes sobrants de la terra. Però a l’actualitat, coneixent el caràcter i l’ortodòxia islàmica del rais Abu Utman, amant d’aplicar la sharia a tots els costums de la comunitat que regia, no podem assegurar que dit alfòndec fos construït.
Els 50 anys del regit d’Abu Utman i el quinquenni del seu fill Abu Omar ibn Hakam tanquen un període encisador i atractiu per la majoria dels historiadors que s’ocupen de l’estudi de l’Islam a terres de l’Al-Andalus.
