Mentir no és necessàriament una acció del comportament humà intrínsecament negativa. Menteix el governant, menteix el caçador i el pescador, menteix l’artista, menteix el sacerdot, menteix l’escriptor, el creador. I, la mentida més absoluta de totes, ens mentim tots a nosaltres mateixos cada moment del dia per tal d’enganar aquesta certesa inevitable que és la mort; la pròpia mort i la mort dels éssers estimats que ens rodegen o que ens han rodejat. Sense aquesta mentida filosòfica i transcendental ens seria impossible viure: som éssers finits. Qui ho aguanta, açò? També éssers mentiders. Qui ho explicat millor ha estat Miguel de Cervantes a la novel·la El Quixot. El famós gentilhome que es creu les seves pròpies mentides i confon molins amb gegants i que embogirà ofegat en les aigües seques de la seva pròpia fantasia. I és aquest el missatge que ens va voler enviar el cèlebre manc de Lepant de biografia inconclusa: el problema no és mentir, si amb les mentides no fas mal a ningú; el problema letal és creure’t les pròpies mentides i, fer-ho, et pot empènyer a les portes fosques de la bogeria i a destruir tot el que t’envolta. Qui també ho diu i ho fa d’una manera igualment irònica, elegant i precisa és el nostre gran poeta Gumersind Riera que, al poema Mentida del recull L’illa canta, es posiciona a favor de la maula creativa: “¿Què hi fa que sigui mentida, / si la mentida és poètica”. Un segon referent menorquí, Albert Camus, ho deixa igualment molt clar amb una frase contundent i sense vacil·lacions d’estil: “La ficció és la mentida a través de la qual diem la veritat”. Hem identificat el problema. La mentida és consubstancial a la naturalesa humana. No obstant açò calen límits. I, aquests límits, com ens han demostrat els grans poetes i narradors esmentats, és no arribar mai a creure’s les pròpies mentides. He pensat en aquesta dualitat fascinant de la mentida després de llegir les declaracions fetes per Josep Pons Fraga durant la gala de celebració dels 80 anys del diari Menorca (per cert, felicitats; quins grans directors va tenir l’estimat diari en les figures irrepetibles de Mateu Seguí Mercadal, es doctor Seguí, i Bosco Marquès Bosch!). Encara que va dir-les en català, el seu mitjà les ha traduïdes al castellà i jo ho he tornat vessar a la llengua de Menorca: “Pons Fraga també va reclamar a les institucions que valorin el compromís del Menorca amb la llengua pròpia en ser el rotatiu de Balears que més continguts, textos i articles publica en català”. Línia editorial cent per cent en castellà, cultura prestigiada la castellana, únics articulistes que cobren -els doblers, en la nostra societat, són l’autèntica mesura de les coses- són els que escriuen en castellà i, en canvi, l’única censura i els atacs a la llibertat d’expressió i d’opinió a aquells que escriuen en català com si la llengua pròpia estigués emmetzinada i fos prescindible. Bitllets de curs legal per una banda, la castellana. Kleenex, de l’altra banda, la menorquina, la catalana. I el diari Ara Balears? I el Diari de Balears? I aquest setmanari que teniu entre les mans i que està escrit, com els altres dos, cent per cent en català? Ai, no són rotatius! Aquesta és la maula. La sorpresa, no obstant açò, ha sorgit quan han repetit aquest mantra a la eixerida secció de Sorprende y no sorprende. I, açò ja no serà sorpresa, tornaran a repetir-la com una oració fins aconseguir la dinerària i reclamada i institucional valoració. No anomenaré aquell geni malvat de la comunicació submisa humana que va dir que una mentida repetida mil vegades es converteix en una veritat, però sí que tornaré a la gran obra mestra de la narrativa castellana i als perills als quals ens posen en prevenció: “Vive Dios, señor Caballero de la Triste Figura, que no puedo sufrir ni llevar en paciencia algunas cosas que vuestra merced dice, y que por ellas vengo a imaginar que todo cuanto me dice de caballerías y de alcanzar reinos e imperios, de dar ínsulas y de hacer otras mercedes y grandezas […] debe de ser cosa de viento y mentira, y todo pastraña, o patraña, o como lo llamáremos”.
ROTATIU. Que causa una rotació. Que funciona per mitjà de rotacions. Diari o publicació periòdica que s’ha imprès amb una rotativa. Derivat del llatí rotare, rodar.
