Hi ha un bisbe, auxiliar de Barcelona, el bisbe Toni Vadell, que a hores d’ara pateix una d’aquelles enfermetats que a qualsevol el col·loquen entremig de la vida i de la mort. A hores d’ara, i per segona vegada, està internat al Clínic de Barcelona. Per a mi, és una persona especial. El vaig acollir a casa durant dos estius quan jo rodava per Ferreries intentant que l’evangeli de Jesús fos conegut, valorat i estimat. Passats uns anys, vaig tenir contacte amb ell gràcies a que els dos teníem la responsabilitat dels seminaristes, ell els de Mallorca i jo els de Menorca.
Algú m’ha demanat una reflexió a fi d’aconseguir l’implicació de molts cristians en el camp de la formació. I coses que passen quan portes al cor records i sentiments a favor de persones que estimes, el bisbe Toni, ens aporta aquests dos ingredients a qui desitjam ser una comunitat evangelitzadora i creïble:
1.És essencial viure la nostra vocació, ser fidels a la crida que Déu ens fa a cadascú. Una crida diversa segons els nostres carismes, caràcter, formació rebuda, acompanyament viscut… Però una crida que té un únic objectiu: Jesús!
I el bisbe Toni ens recorda el text de la multiplicació dels pans de l’evangelista Marc (6, 30-44) fixant-se, sobretot, en el verset 39 quan diu: “Llavors Jesús va manar que fessin seure tothom en colles a l’herba verda”. I, arribat a aquest punt, accentua: No els manà seure a les seves cadires de preveres, catequistes, laics o bisbes, sinó “a terra, a l’herba verda”. I ens assenyala una formació que ell creu essencial: No ens hem de sentir importants ni estimats per la cadira que ocupam. El Senyor ens estima “pel que som”. Entre noltros no hi ha cadires!. Cert que ens hem de formar teològicament i bíblicament, però perquè aquesta formació ens sigui útil, ens hem de formar “eclesialment”, ni clericalment ni laicament. Hem de tenir clar que és la “comunitat” la que ens educa. Comunitat que és diversa i que a partir de la seva diversitat parla de l’Amant. Aquesta és la nostra formació essencial, primera, abans de totes.
L’Església, per açò, ens demana fer diàriament examen de consciència. Formar-nos en l’amor no és fàcil. La formació més essencial no pertany al saber sinó a l’ésser. Pertany a la nostra relació íntima i constant en l’Amat.
2. Per açò, el segon ingredient d’una bona formació és descobrir la importància de viure en comunitat. Qui ens cuida enmig de la Babilònia, del paganisme actual?. Ens cuida la comunitat que és diversa.
Ens hem de formar per a ser una “llar de portes obertes”. Llar que és foganya, casa, lloc on qualsevol s’hi sent còmode, escoltat i acompanyat.
Si entre noltros hi ha “mal rotllos” “mala relació”, hem deixat la formació d’un ingredient essencial: “saber-nos acollir diferents, saber-nos mirar positivament”. Quan una comunitat acull, torna una comunitat atractiva. No som cridats a ser comunitat “cactus”, ni estimar-nos per afinitat de cadires, de caràcter o d’idees, sinó perquè la nostra relació íntima amb Déu ens ajuda a mirar-nos i acollir-nos amb amor. Per açò la nostra amistat no descansa en un acollir tan sols la ciència de la Paraula de Déu, sinó en la litúrgia, en l’escolta cordial, en el compartir l’Eucaristia, la crida que Jesús ens fa a tots a seure amb ell a una mateixa taula.
Els ingredients de la nostra formació consisteixen en: fidelitat a la nostra vocació i fidelitat a la unitat. La formació que hem d’adquirir sobretot és la de l’amor. Ens ho diu clarament sant Pau a 1Cor 12, 12-30.
