Una pregunta recurrent en mi, i sobre mi mateixa, és la de si amb una certa edat m’imaginava així. Em refereixo al fet que quan un és nen o adolescent, tendeix a pensar, segons el que ha viscut, al si familiar en el qual ha crescut i el seu petit món, com seran ell i la seva vida amb una certa edat. Almenys jo ho feia, vosaltres no? Fa poquet li vaig preguntar al meu amic Freddy i li va sobtar.
Jo sí, jo ja ho feia de petitona, més tard en arribar a aquesta etapa de reafirmar-nos que és l’adolescència i posteriorment en els anys de joventut; a més estava segura de creure saber com anava a ser la meva vida i com seria jo vivint aquesta vida imaginada. Afortunadament, la vida és precisament per a això, per a viure-la! I he arribat a la meravellosa conclusió que no tinc ni la més mínima idea de com seré tan sols cinc minuts després d’haver escrit aquestes línies: soc orgànica, matèria viva, una diminuta part de tot això que m’envolta. Així que quin control tindré jo sobre l’esdevenir de les diferents situacions, de la vida en si mateixa?
Cert que una vegada que les situacions esdevenen puc prendre aquesta o l’altra decisió, triar un camí i una manera de fer; tot això segons qui soc en el moment concret.
Fa algun temps, amb un grup d’amics d’aquí de Ciutadella, xerràvem sobre què esperàvem d’aquesta experiència que estem vivint, i a la qual denominem vida. Les respostes van ser variades, fins i tot dispars; no tots volem ni necessitem el mateix. De fet, crec que si aquesta mateixa pregunta ens la tornem a fer passat un temps les respostes de cadascun de nosaltres poden ser diferents a les que vam donar l’altre dia. La meva no és, actualment, la mateixa que hagués estat fa un any.
Que què vull jo de la vida? Doncs la Mary d’ara vol experimentar tot el que aquesta aventura em té preparat. A dies sé que tindré ganes de plorar, que no em creuré capaç d’afrontar uns certs moments, i tot seguit riuré a riallades i saltaré de felicitat. Quan penso en aquestes persones que a la pregunta de ‘què tal tot?’ responen amb un ‘sense novetat, com sempre’, i veus que són sinceres, no puc evitar pensar ‘quin rotllo!’. Anys enrere les hauria envejat, ara no; el meu jo actual desitja que li succeeixin coses, desitja sentir-se viva i experimentar tot el que em toqui! En el que sí que estic treballant és en la meva serenitat: a afrontar les vivències des d’aquest lloc que, encara que no pugui evitar del tot la muntanya russa que a vegades ens sembla la vida, em faci plenament conscient.
