Efectivament, Les possessions de Llucia Ramis és una gran novel·la. Vèiem-ne ara la sinopsi de l’argument:
La protagonista, torna a Palma des de Barcelona per mor que el seu pare, un professor d’institut jubilat, està immergit en una batalla contra un delicte urbanístic que per a ell respon a una mena de gran conspiració dels sectors més retrògrads de l’illa de Mallorca. Aquesta tornada suposa retrobar-se amb un passat ple de ferides i amb una realitat gens esperançadora que cal enfrontar. Tot plegat obre la porta a reflexionar sobre la mena de societat que hem construït o que hem deixat que ens construïssin.
Ara cal fer un incís. Hi ha una mena de novel·les que, malgrat desconèixer els detalls, saps més o menys des del principi com s’aniran desenvolupant i veus inevitable el desenllaç.
No és el cas de Les possessions. Ben al contrari, la intriga és un dels elements de l’obra.Com també ho és la reflexió sobre tot allò que hem perdut, sobre tot el que ens hem deixat arrabassar, sobre el futur que ens espera si no som capaços de posar fi a una espiral de destrucció que, en nom del progrés econòmic, ens aboca a la extinció com a poble. I això no és tot, a Les possessions hi trobem també la passió amorosa, la decepció, la frustració i l’esperança. És una obra complexa, força complexa malgrat l’aparent senzillesa de l’argument. És, sens dubtes, una novel·la amb múltiples capes que es van lligant entre si per portar-nos de la mà a entendre un poc més aquest món en el que ens ha pertocat viure.
Puc dir sense embuts que vaig llegir Les possessions amb avidesa, sense returar ni un moment, desitjós de saber-ne el final i alhora neguitós que s’acabés. Per a mi això és el segell de les grans obres.
A la web “Llegir en cas d’incendi”, el crític valencià Álvaro Muñoz ens dóna encara més claus sobre la novel·la. Ens diu, amb paraules textuals que compartesc absolutament:
“Ja deixant de banda l’argument, l’estil que empra l’escriptora mallorquina és magnífic. Entremig de les històries, veiem crítiques sobre temes de gran transcendència que, avui en dia, continuen essent motiu de reflexió. L’autora dibuixa el periodisme com un món molt competitiu, on et trobes sovint a soles, envoltada de voltors carronyers i on tothom tracta de trepitjar-te. A més a més, temes com la corrupció, l’explotació de la geografia mallorquina i l’especulació immobiliària són ben presents durant tot el llibre, cosa que, per desgràcia, el farà d’increïble actualitat tot i que passin els anys, perquè, com reflecteixen certs personatges, cada cop és més difícil pensar que la gent canvia. Un aire fresc, lleuger i interessant envolta aquesta lectura, feu-me’n cas, no us oblideu d’aquest llibre, us donarà una bona sorpresa”.
Permeteu-me acabar amb una frase del llibre. Una sentència breu que, al meu entendre,copsa bona part del que Llucia Ramis ens transmet en aquesta novel·la: “Som nostàlgics sense memòria”. Cal, llavors, servar la memòria perquè la nostàlgia sigui una eina de futur.
