Confesso que sempre m’he sentit incòmoda davant qualsevol mostra de violència, fos aquesta física o formal; sense importar el grau, els protagonistes ni el context.
De petita recordo anar al col·legi i que algunes de les companyes, en concret dos d’elles, acostumessin a enredar-se de manera habitual. Tot començava amb alguna ofensa que, posteriorment, derivava en insults i, finalment, arribava el moment de les estirades de pèl, les puntades i, fins i tot, les bufetades i els cops de puny. A mi, la situació em violentava en gran manera. No entrava dins de la meva lògica que dues persones poguessin arribar a tot això, i de manera habitual: avui sí, demà tal vegada no, però passat una altra vegada.
En arribar a l’institut la violència era d’un altre tipus: les baralles eren molt menys habituals, en canvi la violència verbal, psicològica, la qual cosa avui dia denominaríem assetjament escolar, estava més a l’ordre del dia. No era una violència com a la que, d’alguna trista manera, hem arribat a acostumar-nos d’algun temps ençà; si és que podem acostumar-nos al fet que una persona faci sentir malament a una altra. No ho era? Mofar-se d’algú per la seva alçada, pes o qualsevol altre tret físic o de personalitat és i era violència.
No sé si som conscients de com la violència forma part d’una certa quotidianitat; convivim amb ella d’una manera que espanta: el nostre llenguatge és ofensiu, els nostres gestos i posats també ho són. Ha arribat un moment en el qual fins als nostres pensaments estan impregnats d’aquest tarannà.
Veiem les notícies i som capaces de sopar en família mentre les imatges que ens són narrades parlen de persones mortes en enfonsar-se la pastera en la qual intentaven allunyar-se de l’horror en el qual vivien; dones assassinades a les mans del seu marit, dia si dia també. Parlar del que s’està vivint ara a Ucraïna o qualsevol altre territori en el qual – com qui sent avions, ocellets en despertar, nens jugant al parc o el so del tren i la mar – les bombes i el so de les bales és la seva banda sonora sembla ja no fer-nos esgarrifar. Què ens està passant? Com podem conviure d’aquesta manera amb la violència? En quin moment passem de ser aquest nounat que necessita el contacte físic constant, i que tenint-lo és feliç, a uns nens, adolescents i adults habituats al fet que podem fer sentir malament a una altra persona i viceversa?? Ens hem habituat a justificar la violència, a buscar motius per a validar-la.
En un món com en el que vivim actualment, saludar, donar les gràcies, demanar permís, cedir el seient en el transport públic, baixar de la vorera si ve algú que necessita més espai, dir tot el bonic que sentim per una altra persona, ser amable sense esperar res a canvi… han passat a ser actes de rebel·lia. Actes propis d’una minoria que, com Paul McCartney, s’asseu a fumar la pipa de la pau; que continua creient que l’amor és la resposta, i la nostra única i millor arma.
