Els Farel són una família poderosa. En Jean és un veterà periodista polític, prestigiós i temut. La Claire, una assagista compromesa amb la causa feminista. El seu fill Alexandre, educat en les millors escoles i universitats, està preparat per ocupar el seu propi lloc en l’elit. Però, de sobte, després d’una nit de festa tot canvia. El noi brillant que té el món als seus peus és denunciat per violació. L’escàndol està servit, i una tempesta judicial i mediàtica de conseqüències insospitades esfondrarà unes vides aparentment perfectes.
No ho acostum a fer, però avui he començat la ressenya traslladant-vos literalment el resum argumental que se’ns explica a la contracoberta del llibre. No és debades. Tinc els meus motius. No sabia fins on arribar a l’hora de contar-vos el contingut de la novel·la.
I és que Les coses humanes, de Karine Tuil, és una novel·la dura, molt dura. Una novel·la que ens qüestiona certeses, que despulla els grans popes mediàtics, que ensorra façanes, que burxa en les incoherències…
Però, de fet, és una novel·la sobre la violència de gènere i l’abús del poder. I així Tuil posa el focus sobre personatges menyspreables, però també sobre éssers humans que viuen enmig de la confusió més aclaparadora i d’altres que es veuen arrossegats per les circumstàncies.
He dit abans que era una novel·la molt dura, perquè dura és la traïció dels principis, el poder que tot ho manipula, la indiferència pel dolor dels altres. Ho he de confessar sense embuts, he gaudit molt d’aquesta lectura, però sovint m’he rebel·lat davant allò que se’ns narra. És una barreja difícil de pair.
Si més no, i crec que amb això ho encertaré, consider que és millor donar la paraula a l’autora. En una entrevista al diari Ara ens exposa les motivacions últimes, l’objectiu que la va moure a escriure Les coses humanes.
“M’interessava que tots els personatges s’enfrontessin a aquest tema per tenir una multiplicitat de punts de vista i reflectir la complexitat dels fets, igual que quan passa a la realitat. La literatura és una eina essencial per poder mostrar aquesta ambigüitat, que cada vegada trobem menys a la societat, on hem d’estar opinant, jutjant i prenent partit constantment per unes coses o unes altres”.
“Cada vegada més s’han anat destapant entorns on els abusos estaven a l’ordre del dia perquè tot estava permès. Hi havia homes que actuaven amb impunitat perquè sabien que, en aquells sistemes, no hi havia límits. El Me Too ha estat una veritable revolució, ara en moltes esferes del poder els homes s’ho pensen dues vegades”.
Aquí ho hauria de deixar, però no em puc resistir a incloure una cita textual de la novel·la, una frase molt breu carregada d’humanitat i amb la que tots ens podem sentir identificats.
“Sovint penso en la vida que hauríem pogut tenir si no hagués passat res”.
