Aquesta setmana fa 2 anys d’aquell anunci de tancament forçós; tancament durant el qual ens va envair una sensació d’incertesa que ens va fer qüestionar-nos moltíssimes coses. Això últim es va donar ja quan vam poder sortir de la nostra sorpresa i incredulitat. Des d’aquell 14 de març del 2020 molt han canviat algunes coses; al meu parer la majoria d’elles no necessitaven ser com són ara, i no obstant això mantenim i hem agafat hàbits i maneres que fan del nostre puntet blau un lloc menys bonic.
Al que anava, que sempre m’embullo abans d’anar al que vull compartir amb vosaltres! Fa un parell de caps de setmana vaig estar a Barcelona; el dissabte sortim a carrerar, cosa que m’encanta fer, especialment en una ciutat com la Ciutat Comtal, amb tots els seus raconets, carrers per les quals em sorprenc passant per primera vegada, després de tants anys i passejos, comerços peculiars, gents diverses… i en aquest perdre’ns per la ciutat teníem un objectiu clar –sobra dir que passar-ho bé ni ens ho plantegem, perquè és una cosa que sempre fem-: volíem fer un vermut amb música en directe, així que portàvem anotats alguns llocs en els quals podríem picar alguna cosa i ballar; i hi vam anar!
Alguna vegada us ha passat que esteu tan bé que el vermut s’allarga? Doncs a nosaltres ens va passar! I xino-xano arribem a un casal de barri, un lloc on les activitats se succeeixen, sense importar l’hora, ni si entre el públic les edats són dels més variades; al contrari, quanta més diversitat millor! En el casal estaven d’aniversari, si un lloc així ja propicia la germanor i el bon rotllo, bufar espelmes encara més. Un bingo popular primer: tots asseguts mirant a una nena amb perruca rosa que extreia les boles; algunes d’elles rodaven per sota de les taules i tots esclatàvem a riure, una noia també amb perruca cantava els números amb aquesta veu sexy que tenen totes les persones que els canten i una senyora caracteritzada com la Pipi Calzaslargas que va aparèixer, també, per a animar encara més l’escena. Després 3 concerts: un grup de versions, molt professionals ells; antics roquers que ens van fer ballar i cantar com feia temps. Un senyor, seguidament, que per molt que ho intenti no podré descriure-us com es mereix; perquè anava amb pantalons de pinces i un jersei de pic a ratlles en diferents tons de blaus, un faristol i un llibre a la mà. Quan va pujar a l’escenari no teníem suficients ulls, com sol dir-se, per a mirar d’esbrinar què anava a succeir! Educadament ens va explicar que era un llibre que s’havia portat de casa, amb 1.000 cançons, i que podíem cantar entre tots aquelles que, també entre tots, triéssim. I així va ser!! Crec que els que allí estàvem vam necessitar un parell de minuts per a posar-nos en situació, nosaltres no érem els únics als quals el vermú se’ns havia allargat i les nostres cares eren un poema. I tant que vam ballar i cantar! L’últim bis va ser Clavelitos, només us dic això! Va tancar la nit un trio de guaperas amb aspecte nòrdic; si us dic la veritat, poc els recordo.
Al matí següent, encara mandrosos, vam fer un repàs de totes les persones amb les quals havíem compartit moments: vam ballar, ens vam abraçar, alguna cervesa va caure a terra i vam anar junts a la barra a buscar una de nova; intercanvi de converses i de passos de ball, també. Especialment vam pensar en el nostre nou amic ‘el quatre llaunes’: ell també venia d’un vermut amb els seus amics, que no feien, segons explicava desitjant que no fos ja així, una altra cosa que reposar les llaunes que ell anava bevent-se. ‘I jo no vull més llaunes, deia!’
Vam ser conscient, encara embullats entre els llençols, de com hem trobat a faltar, durant els dos darrers anys, aquestes noves amistats que, qui sap, si tornarem a veure!
