Alicia Ruiz, a “21, La Revista cristiana de hoy” nº 1062, escriu que havent donat paraula a alumnes de Segon de Secundaria a fi de que indiquessin on i com sorgia en ells el patiment, un d’ells va pronunciar les següents paraules: “complexes” “ansietat” “estrés” “soledat” “abandonament” “bullying” “divorcis” “mort” “infermetat”.
Per adonar-nos dels altres, i del seu patiment, tinguem present que hem de tenir capacitat d’escolta. Tantes vegades no necessitam una ment brillant que ens parli sinó un cor amable que ens escolti sempre, sobretot quan més patim.
Escoltar no vol dir “aprovar” i evitar les crítiques. Escoltar vol dir tenir intenció d’entendre, de comprendre i no tant de respondre. Vol dir obrir-nos a la possibilitat d’obtenir una visió més objectiva i complerta sobre les persones i els temes que tractam i a més, i és important, tenir ganes de col·laborar, de sumar, d’aprendre, d’ajudar, no d’armar conflictes innecessaris i indiferències.
Qui escolta cerca les ocasions per alegrar i vetllar. “Sense escoltar”, les nostres trobades, el nostre cara a cara, viu el risc de ser “estrany” a tot allò que viu el cor i l’interès de l’altre. El que creiem “important”, quan parlam, pot ser indiferent pel qui escolta si no es sent integrat ni en el què diem ni el com ho diem. Escoltem a tothom, però d’una forma molt assenyada i cordial a qui pateix.
Més d’una vegada les nostres paraules poden ser motiu de dolor, acte penitencial i no moment instructiu. Sense tenir present a qui ens escolta, podem ferir i fer molt de mal, fins i tot involuntàriament. Un dels actes de solidaritat importants és el regal, el do que feim a un altre quan l’escoltam amb ganes, quan aparcam els nostres interessos, quan el que de ver desitjam és que es senti valorat i acompanyat.
Considerem-nos els uns als altres sempre, i d’una manera especial durant l’infància. A tots ens convé viure oberts a l’escolta, i escolta atenta, també, dels qui ens desaproven. Si és cert que hem de tenir valor per dir el que creiem, també hem de tenir valor per escoltar el que ens incomoda. Però, quina sort, quan el que diem i el que escoltam, agradable o no, sempre està vestit de cordialitat i respecte. Que la nostra presència no generi “complexes” “ansietat” “estrés” “soledat”…
Per tot açò, em convid i convid a practicar l’exercici d’observar el que fem i diem des de la sensibilitat que viuen les persones que tenim al nostre costat. Facem el propòsit de no pactar res amb un jo “egoista” que converteix als altres en obstacles per a la pròpia tranquil·litat plaent. Qui és afable, suau, qui sosté i conforta, ajuda que l’existència dels altres sigui més suportable.
Visquem amabilitat en el tracte, procurem no ferir amb paraules i gestos. Pronunciem paraules de coratge que reconforten, que estimulen, que consolen. No usem mai paraules que humilien, entristeixen i menyspreen.
Qui és amable allibera de la crueltat que a vegades penetra les relacions humanes. L’amabilitat, diu el Papa Francesc a la seva carta “Germans tots”, no és un detall menor ni una actitud burgesa. L’amabilitat suposa valoració i respecte. Amb les persones properes, com ens deia la setmana passada a aquesta Revista Lina Salord, siguem bons terapeutes.
