Entre 1975 i 1977 es va celebrar a tots els territoris de parla catalana el Congrés de Cultura Catalana (CCC), en el qual Menorca hi va participar intensament. Nel Martí recull en el seu nou assaig de recerca història “El Congrés de Cultura Catalana a Menorca (1975-1977), o com reinventar-se per ser un (nou) país” tota l’activitat sociocultural i sociopolítica desenvolupada a l’illa arran del Congrés, i analitza l’impacte que aquest va tenir en la configuració de la nova societat menorquina postfranquista. El llibre es presentarà el proper divendres 25 de març a les 20 hores a la sala d’actes Jeroni Marquès del Cercle Artístic.
Què és el Congrés de Cultura Catalana?
És un esdeveniment que es va desenvolupar entre 1975 i 1977 arreu dels Països Catalans amb l’objectiu de pensar i dissenyar, des de la catalanitat, els nous països (Menorca i les Illes Balears, Catalunya i País Valencià) que havien de sorgir després d’anys de dictadura i colonialisme.
En aquest sentit el Congrés a Menorca va ser un instrument més de lluita a favor de la democràcia, i sobretot va ser un instrument de reivindicació i recobrament de la llengua i cultura pròpies.
Qui va impulsar el Congrés a Menorca?
Tot i que l’Ateneu de Maó va actuar de seu del Congrés, les entitats realment impulsores d’aquest esdeveniment van ser l’Obra Cultural Balear de Menorca, Joventuts Musicals de Ciutadella, Joventuts Musicals de Maó, Cineclub Ateneu, Cineclub Ciutadella, Colònies d’Estiu, Escola de Teologia i la companyia de teatre Delfí Serra, que es constituïren en Comissió Provisional del Congrés de Cultura Catalana a Menorca dia 11 d’octubre de 1975. Francesc Martí i Camps i Gonçal Pons i Moll de Ciutadella, i Joan Pons i Moll i Josep Maria Quintana i Petrus, de Maó, van ser els representants menorquins del Congrés als òrgans centrals dels Països Catalans. Joan Pons Moll va exercir a Menorca de promotor i coordinador de l’esdeveniment.
Les entitats impulsores del CCC són en realitat algunes de les principals entitats que durant aquest període de 1964 a 1978 de recobrament cultural i polític van lluitar per la democràcia, i ho van fer des d’una visió plenament menorquinista, de recuperació de la llengua i cultura catalanes i de reivindicació de l’autogovern per a Menorca.
Quines actuacions es van dur a terme?
Van ser moltes i molt variades. En qualsevol cas, les podem agrupar en tres tipus. Hi hauria per una banda tota la tasca d’anàlisi de la realitat i de propostes de futur, que de fet era una de les raons fonamentals de ser del Congrés: pensar la Menorca que es volia construir amb la democràcia. Per aquest treball es van configurar vint-i-cinc grups sectorials de treball, que anaven des la Llengua a l’Ordenació del territori, des dels quals es van impulsar estudis, resolucions i propostes. Així és com es va redactar, per exemple, el primer mapa d’infraestructures i serveis sanitaris que necessitava Menorca, que va coordinar l’apotecari ciutadellenc Francesc Martí i Camps, i que després va servir per redactar el Mapa sanitari de Menorca que impulsà el metge Mateu Seguí i Mercadal (que per cert també va ser congressista).
Dèieu que es podien agrupar en tres tipus. Quins serien els altres dos?
Sí. A més de la tasca més reflexiva, de debat i de propostes, també va ser molt important l’organització d’activitats culturals de tots tipus: musical, teatral, glosat, etc. En aquest sentit destacaria tres esdeveniments:
Les Setmanes de Teatre dels Països Catalans es van organitzar els anys 1976 i 1977, i hi van participar les companyies teatrals més innovadores i crítiques amb el sistema dels anys 70, com Els Comediants. El principal promotor d’aquestes setmanes teatrals va ser Gonçal Pons Moll, que llavors era director de la companyia Delfí Serra.
També destacaria l’homenatge popular impulsat pel Congrés al ciutadellenc Francesc de Borja Moll. Ara pot semblar que un acte d’homenatge a un filòleg és poca cosa, però cal tenir en compte que en el context del tard franquisme i la Transició el reconeixement a la tasca desenvolupada per Borja Moll a favor de la llengua catalana, era un acte d’una gran significació cultural i política. Precisament Borja Moll també va estar molt implicat en el Congrés de Cultura Catalana, del qual va ser membre del Comitè d’Honor, a proposta de Menorca, juntament amb Joan Fuster (del País Valencià), Joan Miró (de Catalunya), Pere Ponsich (Catalunya del Nord) i Joan Martí i Alanís (Andorra), a més del president Jordi Rubió i Balaguer. Posteriorment, també a proposta del Congrés, l’Ajuntament de Ciutadella declararia Fill Predilecte a l’insigne filòleg.
I com a tercer esdeveniment és el Festival de Cançó i Dansa Menorquí, que es va celebrar dia 25 de maig de 1976 al Teatre Principal de Maó, amb una gran senyera i escut de Menorca. En el Festival hi van intervenirNostra Terra, Cors i Danses de Maó, CPEP, Rondalla Víctor Carreras, CATAU, Agrupació Folklòrica Ferreries, Nito Janer, Pedres i Vent, Capella Santa Eulàlia, Agrupació Folklòrica Ciutadella, Mediterrani, Grup excursionista Joan Mercadal. Es van interpretar cançons folklòriques i populars menorquines i cançons d’autor com la de Josep Maria Quintana, «Cançó al sentir d’un poble», i Santiago Florit i Ernest Ribalaiga, «Coses damunt Maó». M. Àngels Gornés, que formava part del grup Mediterrani, va interpretar, entre d’altres cançons, la peça «Cançó al sentir d’un poble».
Heu parlat dels grups d’àmbit i de les activitats culturals. I el tercer tipus d’actuacions quines van ser?
Agruparia tota una sèrie d’actuacions que inclou campanyes, suports i idees sobre qüestions importats de Menorca. Per exemple, dins la campanya «Identificació del territori i identificació lingüística» impulsada per l’historiador Max Cahner es reivindicà públicament per primera vegada el topònim Maó. El Congrés també va finançar la primera campanya del GOB, amb la qual es donà a conèixer, i les Setmanes de Teatre dels PPCC. També val la pena recordar que el projecte de l’Enciclopèdia de Menorca, tal com explicà Josep Miquel Vidal moltes vegades, va néixer en el marc dels debats del Congrés, i de fet els primers fascicles seran finançats per la Fundació del Congrés de Cultura Catalana.
En el Congrés hi va participar gent molt diversa?
Sí, sí…. com a congressistes amb carnet o participants en els grups d’àmbit hi trobam implicades més de 300 persones, però en realitat hi participaren d’una forma o altra moltes més persones. Crec que en aquest sentit s’han de destacar dues característiques. Una és que el Congrés aglutinà i mobilitzà a les forces vives menorquines, ja implicades en altres associacions i accions. Hi trobam a Pilar Benejam, M. Àngels Cardona, Salvador Castelló, Onofre Martí, Joan López, Guillem López, Pere Marquès, Francesc Martí, Antoni Orell, Salvador Pérez-Chuecos, Joan Pons Moll, Josep Maria Quintana, Josep Antoni Pons Roca, Tomàs Vidal, i molts més. L’altra característica que voldria destacar és la diversitat ideològica de la gent vinculada al Congrés, on també hi trobam des d’un Andreu Murillo, ideòleg del recobrament cultural i polític, amb un Antoni Casasnovas Franco, alcalde franquista de Ciutadella. Enmig hi ha moltíssima gent: Pacífic Camps, Guillem Camps, Tomeu Gili, Lluís Casasnovas, Juli Mascaró, Miquel Melià, Emili de Balanzó, Antoni Casero, Pau Faner, Joan Febrer, Germà Coll, Pere Gomila,… etc. La llista és molt llarga.
Explicau-nos un poc més el cas d’Antoni Casasnovas Franco.
Uff, es podrien dir moltes coses. El que en tot cas interessa més en relació al Congrés de Cultura Catalana és que va ser l’únic alcalde de Menorca, i dels pocs dels Països Catalans, que es va adherir a l’esdeveniment, i que la seva implicació en l’obertura i la clausura, i en el desenvolupament de les activitats programades, va ser total. Cal tenir en compte que Antoni Casasnovas era un alcalde del Règim Franquista i per tant havia estat nomenat pel Governador Civil amb el vist-i-plau del Movimiento Nacional. Segurament, tot i que als documents a que he tingut accés no s’explicita, la seva implicació amb la catalanitat de Menorca van ser el motiu de la seva expulsió de Falange. L’any 1972, en plena dictadura franquista, va impulsar l’agermanament entre la Ciutat de Barcelona i tots els pobles de Menorca amb la justificació de “dar testimonio de nuestra común fidelidad a la tradición histórica”. El 1975 va presentar, i l’Ajuntament aprovà, una moció en la qual es demanava als directors de les escoles d’EGB de Ciutadella l’ensenyança de la nostra llengua. Aquell acord municipal va animar després que 729 persones de Menorca signessin un document de crida a institucions, mestres i societat civil reclamant la seva implicació en la defensa del català. Si feim un esforç per a situar-nos en el context del moment, hem d’entendre que aquesta fita és “històrica” i suposa un compromís valent i clar a favor de la nostra llengua.
També és necessari esmentar el discurs en la clausura de l’Àmbit de Música, fet a Ciutadella, on reafirmà “l’amistat que uneix els Països Catalans”. Per cert, en aquest discurs es va produït un fet ben singular que va capgirar d’aplaudiments el Saló Gòtic de l’Ajuntament. Casasnovas tancà la seva intervenció dient: “Estic convençut de què si hi hagués més músics hi hauria menys soldats”. Va ser una frase improvisada però el juliol de 1977 sonava a llibertat i democràcia.
Què va suposar el Congrés per a Menorca?
Bé, el CCC a Menorca no va ser un esdeveniment central entorn del qual girés la lluita per la democràcia, la cultura i l’autogovern. No va ser açò. Però sí que va ser un esdeveniment que es va sumar a tota l’activitat sociocultural i sociopolítica dels anys 75-77 i més enllà, per a estructurar la nova societat menorquina que havia de sorgir després d’anys de repressió i provincianisme. El Congrés va ser especialment un catalitzador de catalanitat, i per tant va ajudar a incrementar la consciència de pertànyer a la matriu cultural i històrica dels Països Catalans.
Seria possible avui impulsar un nou Congrés de Cultura Catalana?
Que és possible tècnicament no en tenc cap dubte. Avui tenim moltes més eines per a facilitar el treball en xarxa i fer-ho de la participació ciutadana. El que no sé és si hi hauria els consensos mínims necessaris per a repensar i dissenyar el futur de cada país, i en el nostre cas del nostre país-illa que és Menorca. Sí que estic convençut en canvi d’una altra cosa. El Congrés va ser per a Menorca una eina al servei del recobrament cultural i polític. I avui fan falta noves eines –amb Congrés o sense- per a impulsar un nou recobrament que reivindiqui les idees de catalanitat i autogovern.
