No sé com començar aquesta ressenya. He acabat la novel·la fa unes hores i encara estic impactat. L’argument és potent, la trama està magistralment lligada, els personatges són absolutament versemblants, en definitiva és una gran novel·la, però allò que m’ha impressionat va molt més enllà. Un rerefons no explícit, potser, o una mena de missatge entre línies que em costa expressar. Sigui com sigui, quelcom hi ha que et deixa sense alè, amb el cap gairebé emboirat i tornant, una vegada i una altra, als fets que se’ns expliquen, a les imatges, tant poderoses com dures, que ens posa al cap.
Estic parlant de L’instant precís, d’Albert Gasull. Tal volta ara és oportú centrar-nos en l’argument, per tal d’intentar aclarir l’embull en què us he ficat amb la divagació personal que he abocat al paràgraf anterior,
L’Àlex, un prestigiós fotògraf de guerra, abandona la seva carrera quan resulta ser l’únic supervivent d’un assassinat múltiple on mor la dona que estima. Turmentat per la culpa, malviu d’encàrrecs anodins fins que coneix la Mariana, una dona atractiva i misteriosa amb la qual estableix una relació tant passional com farcida d’interrogants. Els esdeveniments, a partir d’aquell moment, el porten a perdre el control de la seva vida.
Abans de seguir amb la ressenya, us recoman que cerqueu i tingueu a mà la famosa fotografia de Koen Wessing, inclosa al llibre Nicaragua 1979, on podem veure uns soldats patrullant entre runes mentre, en segon pla, unes monges travessen el carrer. És l’exemple que el mateix autor ens posa d’aquest “instant precís”.
“… la revista Time (…) et va descriure com un dels millors del món pel teu valor, enginy i talent, i per la teva insuperable capacitat de captar les imatges en l’instant precís”.
Des del començament coneixem la mort de la dona que el protagonista estimava, sabem així mateix les conseqüències que això ha provocat, sabem del seu enfonsament psicològic i de les passes que ha fet per sortir del pou, del suport dels seus amics i també de les ferides d’un passat més llunyà, del seu èxit amb les dones i del rebuig a qualsevol compromís… Ho sabem gairebé tot de l’Àlex, però prest ens adonem que hi ha una zona obscura, un neguit omnipresent i la fragilitat de tot el que pretén construir.
Però, per altra, part, hi ha quelcom d’estrany –i fascinant- en la novel·la. Puc donar per segur que la gran majoria dels lectors no s’hauran trobat mai en les situacions límit que viu l’Àlex, i així i tot Gasull aconsegueix que ens fiquem en la seva pell, de qualque manera ens hi sentim identificats. No tinc prou recursos per esbrinar-ne els motius, però us assegur que és així. Llavors tot allò que viu, ho vivim, tot allò que pateix, ho patim. Potser perquè dins tots nosaltres, d’una forma o altra, hi fa niu el sentiment de culpa.
Deixem estar ja les meves interpretacions casolanes. No cal afegir-hi més explicacions. L’instant precís és una novel·la que, curulla de peces de jazz, ens porta sense respir a viure una història tant creïble com feridora.
Un apunt final abans de cloure la ressenya. L’instant precís és una novel·la negra, no us ho havia dit abans perquè això tant fa. Us agradi o no aquest gènere no podeu deixar de llegir-la. Més enllà dels colors és excepcional.
