Joan Pons i Pons – Quan als anys seixanta es veia una pel·lícula de punyades de la factoria Hollywood -el mestre era John Ford, el súmmum artístic del gènere L’home tranquil i l’especialista en rebre i donar, sobretot en donar, John Wayne- els espectadors de més edat sortien de les velles sales de cinema i solien dir, excitats, feliços i satisfets: “Quin fart de flecs!”. Homes de quasi dos metres i més de cent quilos de pes envelant punyades colossals i els rivals caient en terra com a rabassots i tornant-se a alçar com si els hi hagués picat un escamarlà. Baralles, com en la pel·lícula esmentada, regades amb cervesa i whisky, que podien durar fins que es ponia el sol i que eren animades amb crits, ànims i apostes dineràries. “Un fart de flecs”. O un joc de flecs. D’on surt aquesta paraula, com va aparèixer aquesta expressió? Un anglicisme -no treu la pota al recull d’anglicismes de Campos i Ortells; tampoc en l’apartat de falsos anglicismes dels mateixos lingüistes o de Francesc de Borja Moll o de la investigadora nord-americana D. W. Donaldson- contemporani, del segle XX i no del XVIII, adoptat per les persones que anaven a veure les pel·lícules de l’oest protagonitzades per vaquers durs i pistolers que s’obrien pas amb decisió en temps més violents, pel que fa al contacte físic, que els actuals? Ho desconec. De l’anglès flecks, esquitxar, clapejat? O una simple i primària onomatopeia del so, a vegades amplificat a les pel·lícules i que sortia esquitxat dels altaveus, del cop de puny a la cara del rival? M’ha vingut al cap la paraula després de veure, com molts, el resum de l’entrega dels Oscars de Hollywood del passat cap de setmana. Coda ha estat la guanyadora a l’apartat de millor pel·lícula -encara no l’he vista, però que s’hagi endut el guardó un remake de la francesa La família Bélier em fa dubtar de la creativitat contemporània del vell Hollywood- i la favorita, El poder del gos, amb dotze nominacions, només s’ha endut el premi a la millor direcció que ha anat a raure a mans de la neozelandesa Jane Campion. L’escena central més polèmica i comentada ha estat el flec donat amb la mà oberta pel també guanyador d’un Oscar i antic rei de la comèdia juvenil Will Smith al presentador de la gala, l’humorista i actor -el record de la sèrie de televisió Fargo– Chris Rock. Encara que va ser una escena masclista -l’home defensant l’honor de la dona-, violenta -una bufetada-, grotesca -no va arribar a un joc de flecs gràcies a la passivitat valenta de Chris Rock- i immoral -un presentador aprofitant-se del protagonisme puntual de la nit per riure’s d’una malaltia, l’alopècia, d’una dona asseguda al pati de butaques sense possibilitat de rèplica- no ens va recordar la mítica i l’esplendor de les grans baralles a la pantalla del vell i enyorat -o no- vell Hollywood. Què ens està passant? S’ha perdut l’exercici moral de la compassió. Ho he repetit moltes vegades i no em cansaré de fer-ho en aquests escrits. Qui té una porció de poder l’exerceix. És igual el lloc que ocupa en l’escala social, en la jerarquia mundial. És igual si l’escenari és microscòpic o macroscòpic. És, es pot comprovar amb una simple mirada a aquests dos mons, una pràctica assumida i acceptada. I el que em preocupa ara és la reacció desmesurada de les persones, els països, els estats o els líders víctimes d’aquesta absència de compassió. Occident va maltractar la Federació Rússia i el seu líder reacciona de manera equivocada, destructiva, radical amb el mal sense aturador de la guerra. Jada Pinkett és insultada i vexada en públic i el seu marit Will Smith reacciona amb violència. De reis -Felip VI fent un discurs sense compassió amb els manifestants vexats i agredits el dia 1 d’octubre; entre ells moltes dones i ancians-, a líders -Putin- a persones anònimes. El mal alimentat per la crueltat, per l’aversió i l’absència de compassió. Aquest nou sistema que impera des de fa uns anys arreu del món ens obliga a tots a la duresa, a ser durs com els cowboys i vaquers de l’època dels flecs de Hollywood si no volem sucumbir a la seva dinàmica marea destructiva.
