Mary Moro – El divendres passat, fa just una setmana, vaig tornar al treball. El meu – ja us he comptat en alguna ocasió- és un treball de temporada; vaig acabar a la fi d’octubre, i gairebé 5 mesos després em reincorporo. Segons sembla, les previsions és que aquesta, la del 2022, sigui una temporada llarga i bona; què falta fa que així sigui, després de dos anys de pandèmia, ertes i aquestes sensacions d’incertesa i por que tant han modificat els nostres hàbits.
Al pati de l’hotel tenim una jardinera en la qual hi ha algunes plantes, entre elles lavanda; hauríeu de veure-la, està exuberant! Desborda l’espai que en un primer moment se li suposava, a més té un color viu i desprèn aquesta olor tan característica i recognoscible en ella. M’ha sorprès moltíssim veure-la tan viva, perquè la temporada passada estava bastant de capa caída; cert és que una poda, aigua i alguna conversa van fer confiar en la seva recuperació, sempre que l’hivern no fos massa cru. Quina grata sorpresa veure-la tan bé! Avui la mirava i m’ha fet pensar en aquesta… com denominar-la, opulència, tal vegada?
En mirar tal transformació no he pogut evitar pensar en el que, en breu, succeirà a l’illa: passem d’aquests mesos de pau, de calma, de poder trobar racons en els quals estar sols, del ritme illenc en general a viure en una voràgine que, si no anem amb compte, arriba a absorbir-nos, com si d’un forat negre es tractés. Tots els que heu nascut aquí igual no sou conscients, o tal vegada sí, de l’afortunats que som vivint en un lloc on tenim tot, com molt lluny, a una hora amb cotxe; sabem qui són els nostres veïns, amb noms i cognoms; coneixem al carnisser, el forner, el carter, i els repartidors poden deixar la correspondència i els paquets a casa sense que nosaltres hàgim d’estar en ella; i no sempre ens recordem de tancar el cotxe amb clau, ni li posem cadenat a sa velo. Però jo és precisament en temporada quan més afortunada em sento en haver triat Menorca com a lloc per a viure; encara que l’illa estigui plena de cotxes en els quals en el seu interior es veuen mapes i cares de desconcert al no encertar amb el GPS, tot i que compartir l’illa signifiqui renunciar a unes certes cales durant alguns mesos i no asseure’m a la terrassa del meu restaurant preferit; és en aquests mesos de bullícia quan sóc conscient de com aquest forat negre no sols no em succiona, ni tan sols té la suficient potència com per a atreure’m.
I com la lavanda de Xubec, l’hotel en el qual treballo, crec que puc sentir-me créixer, ocupar l’espai, i resultar exuberant sense fer ús d’aquesta opulència material que a vegades suposa la vida fora de l’illa. Sobretot si estic de vacances!
