Pot ser quan t’agrada llegir, quan ets un gran lector, allò que més costa de trobar és una novel·la que et sorprengui, una novel·la que et conti quelcom que encara no havies llegit, que es desenvolupi més enllà del que podies preveure, que tingui un desenllaç tan lògic com inesperat.
Aquest estiu he llegit grans llibres. Avui en comentaré un altre. Però a més Una relació perillosa de Michela Murgia m’ha sorprès. Molt.
Aparentment, al llegir la sinopsi de la contraportada, podríem pensar que es tracta simplement d’una variació sobre el ben conegut tema de Pigmalió. No és així ni de bon tros.
Malgrat, de fet, sí hi hagi una relació mestre-deixeble aquesta novel·la va molt més enllà. No ens presenta el parany de l’amor o el desig com a desencadenant, no basa la trama en el creixement d’un amor paral·lel al perfeccionament de l’alumne. Hi ha sentiments més profunds, forces més poderoses, contradiccions més complexes que porten a un final tan versemblant com desolador.
Fem-ne ara cinc cèntims de l’argument: Illa de Sardenya. Eleonora, actriu d’èxit, en la trentena, coneix Chirú, un violinista de devuit anys. Malgrat d’entrada assembla que no tenen res en comú, ella es converteix en la seva mentora, ofereix a Chirú tots els seus coneixements. A partir d’aquí es van teixint complicitats i afectes. Però no hi ha paradisos en aquesta terra, i sens dubtes sempre apareix quelcom que pot fer que es converteixi en una “relació perillosa”.
Deixem estar ja aquest resum argumental. Crec que cal destacar un altre aspecte de la novel·la que, sens dubtes, a mi m’ha impressionat. La constant reflexió sobre la joventut i l’indefugible pas a la maduresa. En aquest sentit permeteu-me una frase textual que ens dóna la mesura del que estic parlant:
“Diguin el que diguin els que ja no són joves, no és veritat que envellim de cop, que una nit ens adormim candorosos i plens de vigor i l’endemà el matí el despertar ens sorprèn cínics i amb l’esperit arrugat. Jo les persones sempre les he vist envellir per capes, sense profunditat, com si les coses que passen ens consumissin per estrats”.
Un paràgraf que fa pensar, que al manco a mi em va fer pensar. Un paràgraf que, en aquests dies on el culte a la joventut ha esdevingut una mena de religió universal, no està de més tenir en compte. Com tampoc cal oblidar que la joventut mai és un bé en si mateixa, i que de cap de les maneres suposa forçosament innocència. Les relacions esdevenen perilloses per voluntat o error d’ambdues parts.
Pot ser he anat més lluny del que volia en les meves explicacions. Si més no, quedeu-vos amb la idea que Una relació perillosa és una novel·la que no us penedireu de llegir, una obra que us farà pensar i sentir, i gaudir, sobretot gaudir.
Deixeu-me, llavors, acabar aquesta ressenya amb una frase de la crítica que la publicació francesa Le Temps va fer sobre aquesta obra de Murgia:
“Una novel·la sobre art, amor i mort que balla amb gràcia al caire de l’abisme”. Absolutament d’acord.
