Raymonde Calbo Lafitte (Felanitx) – Al “Quaderns de Folklore” Núm. 133/134 sobre la vida de Pere Melis Pons, un personatge que he trobat molt interessant i entranyable, vaig poder llegir una paraula que va cridar-me poderosament l’atenció. És tracta del mot “marraquinques”. Tot d’una vaig pensar:-“Què deu ésser això? Quina paraula més estranya.” Idò consultant el magnífic Diccionari Català, Valencià, Balear vaig descobrir que es tracta dels ossos del taló o astràgal dels quadrúpedes, que, si és d’animal de llana s’emprava entre els infants per a jugar. Tot d’una vaig recordar un joc de la meva infantesa a França anomenat “jeu des osselets” (joc dels ossets). El Sr. Melis menciona al seu escrit que a la calaixera d’un canterano de ca la seva àvia paterna va trobar-hi entre moltes altres coses dues marraquinques. Així doncs vaig seguir llegint al diccionari : “ el joc de la marraquinca és antiquíssim i s’ha perdut. Es tracta d’un joc d’atzar que consisteix a tirar enlaire la marraquinca i observar quina de les seves quatre cares roman visible i horitzontal quan l’os ha caigut en terra: Segons quina hi roman, guanya o perd el jugador que l’ha llançat. A Menorca encara hi ha nenes que hi juguen qualque poc. Generalment juguen amb dues marraquinques, tirant-les enlaire simultàniament. Les cares de l’os tenen a Ciutadella, aquests noms: s’ui, es cul, es sa-mitat i es nèpel[1] (o es tot); Si una marraquinca queda amb el cul per amunt, la jugadora que l’ha tirada perd; si no queda cap marraquinca amb el cul per amunt, la jugadora que les ha llançades guanya per diferent valor segons la posició de les marraquinques, i si una d’aquestes queda amb el nèpel o tot per amunt, guanya tot allò que les jugadores hi han posat.”
Nosaltres teníem una altra manera de jugar amb unes regles diferents. Era un joc de destresa i rapidesa. El practicàvem amb marraquinques fetes d’alumini, una copia exacta dels ossos d’ovella. Es jugava amb cinc ossos. Un pintat de color vermell, dit el pare, i els altres quatre de color blanc. En un primer temps es llançava a terra els quatre ossos blancs, llavors es tirava enlaire el de color vermell i abans que aquest caigués havíem d’agafar un os blanc del terra a la vegada que engospàvem l’os vermell. Llavors fent el mateix però agafant dos ossos blancs, després tres i al final els quatre de cop. L’os vermell no podia tocar mai el terra. També existien variants i altres figures possibles d’aquell joc.
Es tracta d’un joc que es practicava a tota la conca del Mediterrani. Grecs i romans jugaven amb quatre ossos amb valors numèrics a cada cara i després de cada tirada i segons com romanien els ossos al terra, es contaven els punts atribuïts a cada una de les cares. El cop de més puntuació es deia “cop de Venus” o “cop reial”. Per tant també com a Menorca es tractava només d’un joc d’atzar.
Quina meravella constatar una vegada més que un simple mot pot encendre a la nostra memòria records d’infantesa que semblaven oblidats. I quina llàstima perdre paraules deixades pel camí perquè han desaparegut oficis, jocs i una cultura i forma de vida amb algunes particularitats que ja s’han esvaït. Ens han deixat orfes d’un vocabulari riquíssim, que es va empobrint de cada dia més i al que s’ha afegit l’ús abusiu de noves tecnologies que afavoreixen un llenguatge replè d’abreviatures i emoticones.
[1] Al llibre de Francesc Riudavets, “ESPIGOLANT, (una aproximació al lèxic de Menorca no recollit al Diccionari Alcover-Moll)”, hi he pogut llegir: Nèpel m. Pop. Testicle. Pròpiament, nèpel és una posició del joc de la marraquinca. Anglicisme, an apple, una poma.
