Joan Pons – Un savi de Polinyà de Xúquer, en Julio Navarro Peris, amic de l’estimat Frederic Pérez Capó, m’escriu per dir-me que La malaltia del cor li ha recordat Spiritus d’Ismaïl Kadaré. Com que no havia llegit la novel·la de l’escriptor albanès guanyador del Premi Príncep d’Astúries de les Lletres vaig anar tot d’una a la llibreria Documenta de Barcelona i vaig encarregar la novel·la. Eric de l’Arco, el llibreter, em va informar després de consultar-ho a l’ordinador que només hi havia l’edició en castellà ja que el llibre en català estava exhaurit i era impossible fer una comanda a l’editorial que l’havia publicat. Què hi farem. Les traduccions m’agrada llegir-les en català però Alianza Editorial és una casa que em duu bons records, que m’ha fet passar bons moments. I no falla. Que bo que és Ismaïl Kadaré! El tema de la novel·la m’encanta, entre fantàstic i realista. Prosa que frega la poesia. M’ha passat quan he anat a un antic país comunista, com ara Polònia, sentir una identificació generacional. Existeix un paral·lelisme que no existeix amb els països amb llarga tradició democràtica. No ho hem d’oblidar però Espanya i tots aquests països de l’est, com ara Albània, van patir una dictadura cruenta i fanàtica que ens va marcar a tots aquells que vam viure-la a pesar de pertànyer a dues ideologies diferents. Ismaïl Kadaré va néixer l’any 1936. Jo, vint-i-quatre anys després. Però és igual. El temps es va aturar quan es van obligar a comportar-nos segons les regles i la respiració d’un dictador. Enver Hoxha a Albània. Francisco Franco a Espanya. Els temps s’assemblen. Les experiències són les mateixes a pesar de separar les dues regions, Espanya i Albània, més de dos mil quilòmetres. Gràcies, Julio. Escriure et dóna aquests tipus de satisfaccions que queden en l’àmbit privat. Les connexions que fa el lector i que escapen al control de l’autor. S’assembla a navegar dins el mateix riu -el riu de la lectura- i veure des de damunt la barca paisatges diferents que estan relacionats perquè comparteixes el mateix corrent d’aigua. El flux no s’atura amb la publicació dels llibres. Petita gira per Menorca. Dimecres 23 de març a la Biblioteca Pública de Maó per parlar amb el grup de lectors, Club de Lectura se’n diu ara, comandat per l’admirada Marga Llobet i amb la participació del director Joan Pau Salort. Una xalada. Poder parlar de Barba-rossa en el mateix terreny que va trepitjar el pirata l’any 1535 quan va atacar la ciutat és d’un luxe convertit en regal. Una altra vegada els lectors (la majoria lectores) i la mateixa sensació fluvial. Divendres 25 de març toca xerrar de La malaltia del cor a la Biblioteca Municipal de Ferreries. Jugar a casa. Ple absolut, assistents drets i amb la gent entregada però no del tot. Veus crítiques que volen saber més i una expressió de la presentadora molt reveladora i que em va encantar: saupar. El final, la violència, la sang. Ensoldemà toca Ciutadella. Plou i fa un dia lleig. Dolors Boatella i Cris Juanico, els responsables de vaDellibres, ens obren nous camins. El format escollit és innovador. Un podcast literari fet a casa. D’aquesta manera, la gent que no ha pogut venir -he pensat en tu, Pau Gener; recupera’t, amic- pot escoltar l’entrevista presentació feta de forma magistral i amena pel poeta i periodista Bep Joan Casasnovas. Encara que l’aforament ha estat més reduït la sensació d’estar navegant en el mateix riu -el Xúquer, per exemple, amic Julio?- ha continuat i ha estat amplificat per la pluja que ha banyat els carrers d’aquesta bella ciutat de Ciutadella que estim amb una bogeria serena. Escriptors, escriptores, lectors, lectores. Pau Faner, Joan López Casasnovas, Maite Salord, Gabriel Subirachs, Dolors Boatella, Cris Juanico, Antònia Coll, Iosune Arriaran, Eduard Riudavets… El talent es reconeix en el talent. No hi ha cap misteri. I, una altra vegada, l’agudesa de la meva dona que il·lumina tots els moments de la meva vida i em sorprèn un dia sí i un dia també: “Nit de gegants! Si sa volta de vaDellibres hagués cedit, hauria estat un drama per sa cultura menorquina per sa quantitat de gegantes/gegants reunits.” Jo, el més petit.
SAUPAR (normatiu SALPAR). Em pensava que venia de saupa, el peix, però es veu que no. Prové de salpar, alçar l’àncora del fons de la mar. O de treure de dins la mar un ormeig, un peix. O, significat que s’aproxima més al popular, prendre fraudulosament, robar. Encara hi ha un quart significat, que és el més viu, i seria donar una pallissa, ser objecte d’una pallissa: “El van ben saupar”.