El passat mes de maig vaig tenir el plaer d’assistir, a Barcelona, a la presentació de la novel·la que avui us comentaré. Va ser una vetllada màgica on, a més de l’autora, ens parlaren grans veus de la narrativa catalana com ara la Maria Barbal i la Iolanda Batallé. I si amb això no n’hi hagués a bastament la jove i excel·lent compositora Laura Andrés ens va regalar algunes de les seves peces musicals.
No m’he pogut estar d’explicar-vos aquest vespre literari, però anem ja a comentar Venut, la darrera novel·la de Marialba Revés, i comencem fixant-nos en l’argument.
Enric García Güell, poeta molt reconegut i premiat a Catalunya, s’assabenta que la seva vida ha estat una altra de la que haguera sigut si no hagués estat robat i venut. A través de la novel·la el protagonista ens narra, després de conèixer les seves veritables arrels, la vida atzarosa i gens convencional que ha tingut.
Després d’aquest resum argumental que us he traslladat, abreujant-lo, directament de la contracoberta del llibre, em permetreu un parell d’apreciacions personals.
Si bé la història que Marialba Revés ens conta és absolutament fascinant, el que potser més m’ha impressionat és com, amb les paraules justes, aconsegueix fer-nos viure situacions i atmosferes tan versemblants com entre si diferents: des de la decadència melangiosa d’una casa pairal a la vitalitat trepidant d’un París camusià, de l’ofegor d’una escola dels anys de la dictadura a les misèries d’un centre de desintoxicació…
Així mateix, potser no és absurd pensar que, basant-nos en el fet que tot arrenca a partir d’un acte delictiu, la novel·la hauria de transcórrer, presumiblement, per camins d’investigació propis del gènere policíac o que es dediquessin molts capítols de caràcter detectivesc a desfer embolics del passat. Sortosament, l’autora evita caure en aquest parany. Pren l’agosarada, però brillant decisió de plantejar-nos els retrobaments i les descobertes des dels sentiments dels personatges, estalviant-nos els detalls purament operatius que haurien enterbolit la narració.
Perquè, en el meu humil parer, la força literària de Venut no rau en els fets -per molt durs que siguin- sinó en les conseqüències que aquests provoquen. La vida d’Enric García Güell és observada, podem observar-la, a partir de la revelació que fou un infant robat i venut. Aquest és el moll de l’os de la narració. Tot hi gira al seu entorn, però no ens cal saber fil per randa totes les passes seguides per esbrinar-ho. Senzillament, és així i l’important és com això marca la vida de l’Enric. De fet, la seva evolució, psicològica i afectiva, es fa ben palesa al llarg de la novel·la, des d’aquell home que ens explica que “… m’ha semblat no tenir connexió amb la gent, aquella mena de sensació de lliscar per sobre de tothom” al que afirma “… començo a entendre-ho tot”.
Però deixem ja el protagonista per fer cinc cèntims de la resta de personatges, n’hi ha prou en dir que alguns d’ells són entranyables -fins i tot una vella coneguda d’Em tallaré les trenes, una novel·la anterior de Marialba Revés- i algun altre més aviat detestable… però tots ells absolutament creïbles i, sens dubte, mesuradament imprescindibles per a la coherència de la història.
Tanmateix, ara donarem un tomb. A més de tot el que us he exposat, hi ha una derivada essencial -o potser hauria de parlar d’una paral·lela- que de qualque manera ho impregna tot. El protagonista és un poeta, llavors el descobriment de la literatura, el creixement al llarg dels anys i la reflexió sobre el seu abast i significat és, amb més o menys contingut explícit, una constant que amara, complementa i arrodoneix el relat dels fets. Una dura història és passada per un subtil tamís poètic.
Voldria continuar comentat aquesta bona novel·la, però estic esgotant l’espai de la ressenya. Només afegiré, llavors, que la intensitat de la història no impedeix un cert esguard irònic que la salpebra i que s’adiu força amb el més que sorprenent desenllaç.
Us recoman Venut, no us penedireu de la lectura.
